jueves, 30 de julio de 2026

Por amor a Imabelle – Chester Himes

 


     «Mirando hacia el este desde las torres de la iglesia de Riverside, asentada en medio de edificios universitarios sobre las orillas del río Hudson, se divisa un valle muy al fondo, donde olas de grises azoteas falsean la perspectiva como la superficie del mar. Bajo esa superficie, en las turbias aguas de fétidas viviendas, hay una población de negros convulsos en su desesperación de vivir, similar a un voraz hervidero de millones de hambrientos peces caníbales. Ciegas fauces devoran sus propias entrañas. Quien en ese hervidero sumerja la mano, retira un muñón.
     Esto es Harlem.
     Cuánto más al este, más negra es la gente.
     La zona que va del este de la Séptima Avenida al río Harlem recibe el nombre de El Valle. Compactos edificios saturados de gente se alzan en medio de una mugre espantosa. Ratas y cucarachas compiten con perros y gatos famélicos por apoderarse de huesos que el hombre ya ha roído.
     El apartamento que ocupaban Slim e Imabelle se hallaba en la parte alta de Park Avenue, entre las Calles 129 y 130. La gente llamaba a ese sector del Valle «el culo polvoriento del saco de carbón».
     La vía férrea del New York Central, que nace de la estación de Grand Central manteniéndose subterránea hasta la Calle 95 para luego salir al aire libre en la estación de la Calle 125, corre por el centro de la calzada en lugar de la arboleda que mucho más abajo da nombre a la avenida.
     A la altura de la Tercera Avenida, la línea férrea converge con el Metro aéreo y entonces se desvía cruzando el río Harlem en dirección al Bronx y al ancho mundo que hay detrás.
     En su zona de Harlem, Park Avenue transcurre por entre casas de pisos sucios e incomodos, que alternan con patios de traperos, cobertizos sórdidos, talleres, garajes y vertederos donde jóvenes golfantes con caletre cultivan planteles de marihuana».

Publicado por Editorial Bruguera. Edición de 1980. Traducción de Josep Elías con el asesoramiento léxico de Manuel Sánchez Torres (a.k.a.) ‘el Palomo’. Título original: For Love of Imabelle, a.k.a. A Rage in Harlem (1965). Serie: Ataúd Ed Johnson y Sepulturero Jones (1). Adaptación al cine: A Rage in Harlem – Bill Duke (1991). 224 páginas.

viernes, 24 de julio de 2026

El gran sueño de oro – Chester Himes

 


     «El parque de Morningside es una jungla rocosa situada en la inhabitable pendiente oriental del promontorio que forma los farallones sobre el río Hudson. En su mayor parte está cubierto de tupida vegetación y recorrido por empinadas y serpenteantes escalinatas por las que solamente los subnormales se aventuran después del anochecer.
     Poco después de medianoche, varios coches de policía convergieron en una zona del parque próximo al banco donde se habían sentado esa tarde Sugar y Rufus.
     En el cuartel policial del distrito se había recibido la información anónima de que allí se había oído gritar a un hombre.
     Cuando llegó el primer coche, los gritos habían cesado. De un llamativo sedán verde partía un reguero de gotas de sangre oscura. Había manchas en el asiento del conductor y en el volante. Grandes gotas atravesaban la acera y se hundían entre el tenebroso follaje, más allá del urinario público. Éste cerraba de noche, y las huellas lo rodeaban y seguían adelante. Las linternas de la policía horadaban las charcas de oscuridad entre la densa maraña.
     En la acera se había congregado la típica multitud de Harlem y los policías los mantenían a raya con dificultad».

Publicado por Editorial Bruguera. Edición de 1981. Traducción de Carlos Peralta. Título original: The big gold dream (1960). Serie: Ataúd Ed Johnson y Sepulturero Jones (4). 248 páginas.

lunes, 20 de julio de 2026

Amada – Toni Morrison

 

«Hi ha una forma de soledat que t’hi pots gronxar. Els braços encreuats, els genolls recollits amunt; aguantant, aguantant fort, aquest moviment, a diferència del bransoleig d’un navili, assossega i aplaca el qui es gronxa. És una forma de soledat intima, que t’embolcalla ben tibant com una segona pell. I després hi ha una soledat que ronda. Gronxar-se no serveix per aplacar-la. És viva i va a la seva. Una cosa eixuta que s’escampa i que fa que el soroll de les pròpies passes sembli que ve de molt lluny».

Publicat per La Segona Perifèria. Segona edició: març del 2026. Títol original: Beloved (1987). Traducció d’Esther Tallada. Introducció de Bernardine Evaristo. Pròleg de l’autora. Premis: Pulitzer (1988), Toni Morrison va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1993. Adaptació al cinema: Beloved – Jonathan Demme (1998). 450 pàgines.

sábado, 11 de julio de 2026

Un verdor terrible – Benjamín Labatut

 

     «Es una peste vegetal que se esparce de árbol en árbol. Implacable, silenciosa, invisible, es una podredumbre oculta, escondida de los ojos del mundo. ¿Brotó de la tierra más profunda y oscura? ¿O acaso fue traída a la superficie por las criaturas más insignificantes? ¿Un hongo, quizás? No, viaja más rápido que las esporas, se cría dentro de las raíces de los árboles, anida en sus corazones de madera. Es un demonio antiguo, reptante. Mátenlo. Mátenlo con fuego. Quémenlo y mírenlo arder, sacrifiquen todas esas hayas infectas, abetos y robles gigantes que han resistido la prueba del tiempo, sus troncos mutilados por las mandíbulas de un millón de insectos. Todos muriendo ahora, enfermos y moribundos, agonizando de pie. Déjenlos arder y miren sus llamas lamiendo el cielo, o de lo contrario ese mal consumirá el mundo, alimentándose de la muerte, devorando el verde vuelto gris. Callen ahora. Escuchen. Escuchen cómo crece».

Publicado por Anagrama Editorial. Tercera edición: noviembre de 2020. 230 páginas.

viernes, 3 de julio de 2026

Cop de llum – Rita Bullwinkel

 

«El ring està elevat i està cobert d’una lona de color caramel brut. Les cordes que abracen l’Artemis i l’Andi són de un vermell que el sol ha descolorit fins a deixar-les d’un rosa bonic. Les parets del Palau de Boxa d’en Bob són de llauna. La llum de la claraboia rebota a les parets i ho omple tot d’una claror somorta i polsegosa. Als racons hi ha sacs de boxa, peres de cops i tot l’instrumental necessari per aixecar peses. També hi ha una vitrina amb dotzenes de cinturons, copes i trofeus. N’hi ha de metàl·lics, però la majoria són de plàstic. Els cinturons són grossos, i semblen completament oblidats d’una disfressa antiga. No hi ha plaques enlloc. Si als cinturons o als trofeus hi ha alguna inscripció, costa de llegir perquè no hi ha llum a la vitrina. Vista de lluny, la vitrina dels trofeus sembla un contenidor d’escombraries i de joguines trencades. Un dels trofeus grossos de plàstic, pintat amb un esprai daurat metàl·lic, s’escrostona i ha omplert el terra de bocins de pintura que semblen confeti daurat. La figura del trofeu, un homenet de quinze centímetres amb pantalons curts, el pit nu i uns guants de boxa, ja ha perdut la major part de la cobertura daurada. Ara sembla la silueta d’un soldadet de plàstic. Al bell mig del crani hi té una petita escletxa, al lloc on devien unir el motllo de plàstic».

Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: setembre del 2025. Títol original: Headshot (2024). Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Premis:  Premi Llibreter (2026). 230 pàgines.

viernes, 26 de junio de 2026

La vegetariana – Han Kang

 


«Ja no puc dormir més de cinc minuts seguits. Tot just m’adormo y ja somio. No, no puc dir que sigui un somni. Em passen pel cap una successió d’imatges fragmentades. Uns ulls brillants d’animals, imatges de sang, un crani obert i una altra vegada els ulls d’uns animals ferotges que em semblen sorgits del meu interior. Tremolant, obro els ulls i em miro les mans per veure si encara tinc les ungles toves, per veure si tinc les dents normals.
     Allò en què encara crec es només en el meu pit. M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta −les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada− són armes que poden matar o ferir qualsevol. Però els pits no. Encara podré resistir mentre encara tingui aquest pits rodons. Encara ho puc suportar. Però... no sé per quin motiu els pits se m’aprimen cada cop més. Ja no són rodons. I això, per què? Per què m’estic aprimant tant? Tota jo m’estic tornant punxeguda, però... per apunyalar què?»

Publicat per :Rata_ Editorial. Primera edició: març de 2017. Títol original:  채식주의자 (2007). Traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. Pròleg de Gabi Martínez. Premios: Man Booker (2016), Nobel de Literatura (2024).   240 pàgines.

viernes, 19 de junio de 2026

Pel carril del mig – Albert Pijuan

 

SÍMPTOMES D’UNA MALALTIA CRÒNICA

Les enxanetes duen casc, les sardanes es ballen carregant bandoleres, ronyoneres, mariconeres o totebags amb total desvergonyiment. L’Institut d’Estudis Catalans [sic] ha acceptat kebab al diccionari, la Castanyera és una carbassa fent ganyotes i Tot Sants un carnestoltes, els calçots es mengen amb guants de plàstic d’un sol ús, Sant Jordi ha estat segrestat per les urpes de Casa del Libro, SA, a Sant Joan no deixen cremar ni un paper de diari. La Diada Nacional, allò que fins  i tot en els indrets més devastats servava un consens pel que fa al respecte i la solemnitat, s’ha convertit en una gimcana de l’esplai més tronat. I hem de començar a acceptar que cap de les herbes remeieres que havíem emprat fins ara ens servirà.

Publicat per La Segona Perifèria. Segona edició: març del 2026. Premi: Punt de Llibre 2025. 128 pàgines.

martes, 16 de junio de 2026

Bordados – Marjane Satrapi


Tras el reciente fallecimiento de Marjane Satrapi traigo aquí esta novela gráfica que acabo de leer de una sentada como pequeño homenaje a su autora. Era, creo, la última que me faltaba de las suyas tras la enorme ‘Persépolis’ (pueden rescatar AQUÍ, si les apetece, esta reseña antigua que escribí en 2012), también deben andar en los archivos arcanos del blog la más floja ‘Pollo con ciruelas’ y otra que también me gustó mucho en su momento: ‘Mujer, Vida, Libertad’.

‘Bordados’ vendría a ser una muestra del ideario/bestiario particular de un grupo familiar de mujeres iranís de diferente edad y condición social durante una tarde de confidencias mientras hacen el samovar (algo así como una ceremonia del té y pastitas a la que otras culturas muy diferentes, como la inglesa o la japonesa, también son muy aficionadas… mientras ELLOS hacen la siesta). Aprendemos a entenderlas, a ellas, sin juzgarlas, o puede que sí como hombres malcriados que somos, mientras ellas, siempre ELLAS, a base de confidencias van desgranando la dura condición de ser mujer en Irán. Marjane, y sus personajes femeninos, nunca corrieron ningún tupido velo sobre la historia, la suya y la de su intrincado terruño de procedencia.

Publicada por Reservoir Books/Penguin Random House. Novena reimpresión: mayo de 2026. Título original: Broderies (2003). Traducción de Carlos Mayor. Premio: Prix Urhunden (2007). 130 páginas.

Nota personal: Buscando el post de Persépolis me doy cuenta de que justamente hoy este Blog cumple 17 años. Nah! Todavía no es/somos mayor(es) de edad…

lunes, 15 de junio de 2026

Volver a casa – Chris Offutt

 


«Salió rodando de la ciudad y cruzó la reserva india, un paisaje árido con un casino en medio, rodeado de cientos de vehículos. Aceleró y superó los ciento sesenta, dirección norte. La carretera se estrechaba al pie de las montañas y, al llegar a un ensanchamiento con vistas a un arroyo, decidió hacer una parada. Bajó por un despeñadero, se sentó sobre las aguas veloces y poco profundas y, después de no poco forcejeo, logró desembarazarse de la alianza. Le dejó una marca en el dedo parecida a la cicatriz que deja el alambre de espino en la corteza de un árbol. Se inclinó hacia atrás en el arroyo, estiró los brazos y se deshizo del anillo. El agua fresca fluyó sobre su rostro, mezclándose con las lágrimas, y tuvo la sensación de que la fuente del arroyo eran sus ojos. Podía quedarse allí hasta que la ropa se le pudriera y la corriente se apoderase de sus botas. Se sentía vacía, como un nido del año anterior.
     Se puso en pie y ascendió por la pendiente pedregosa hasta su moto. La luz del desierto peinaba la carretera que atravesaba el valle profundo con las montañas Sangre de Cristo a su espalda y las San Juan al frente. Parecía como si alguien hubiese pasado una rueda de molino por la tierra y dejado el trabajo a medias. El crepúsculo tintó el cielo de índigo. Avanzó hasta llegar a un villorrio, donde de detuvo junto a una lavandería. El aire olía a lluvia, pero hizo caso omiso, no pensaba dejarse engañar de nuevo. La lluvia empezaba a precipitarse desde las alturas, pero siempre acababa evaporándose antes de tocar el suelo, como en un flirteo perpetuo que nunca llegaba a resolverse en un beso».

Publicado por Sajalín Editores. Primera edición: septiembre de 2025. Título original: Second Hand (2022). Traducción de Javier Lucini. 200 páginas.

sábado, 13 de junio de 2026

Coral·lí – Adrià Puntí

 

Coral•lí, avui t'he escrit un poema en vers. Un sol escrit, un recuit amb mel. Mai fins avui no he estat tant dolç. Coral•lí, t’estimo tant que avui faré el pi. T'enyoro tant, tant que em quedo aquí. El meu cor es fon, tot el meu cor es perd. Ratolí, flor d'anís. Ets l'oliveta tendra sense pinyol. Ets de licra, un gra d'arròs. Avui la pluja ens pren el son. Coral•lí, brot de pi. Un somni rosa, no hi cap el gris. Fruit d'estiu. Ets un miracle, un acudit. Un esglai. L'hàbit et dol, no et val ni un ral. Un esglai. Coral•lí, avui t'he escrit un poema un vers. Un sol escrit, un recuit amb mel. Mai fins avui no he estat tan dolç. Carquinyoli, glop d'anís. Ets la poncella del meu hort. Set de troles, l'odi creix. Ets l'oliveta del meu son. Coral•lí, brot de pi. Un somni rosa, no hi cap el gris. Romaní, fruit d'estiu. Un bell miracle, un acudit. Un esglai. El fet sense proves no et val ni un ral. Un esglai. Coral•lí. Brot de pi. Ets la nineta dels meus ulls. Romaní. Mai fins avui no he estat tan dolç. Tot el meu cor es fon.

Avui que fas 63, per molts anys, nen!

VÍDEO/AUDIO: AQUÍ

martes, 9 de junio de 2026

Las abejas y lo invisible – Clemens J. Setz

 

Como dijo Pablo Neruda: «Libro, cuando te cierro / abro la vida». En lo que a mí respecta, no quisiera que en su momento nadie me despierte del más allá por la vía bibliotecaria, que agite mi polvo algún curioso habitante de la posteridad. En general, la papelería póstuma de cualquier autor es algo extraño. Parece algo tan privado. Tal vez hasta sea bueno que pronto dejen de existir.

«El 13 de noviembre de 1925. Rainer Maria Rilke escribió a su traductor polaco, Witold Hulewicz: “Somos las abejas de lo invisible”. ¿No es esa la mejor definición de quienes escriben en lenguas inventadas? Sacan sus beneficios y nutrientes de una fuente que apenas nadie más puede ver. Quien habla una lengua inventada en una época relativamente reciente, se hará invisible, en cierto modo, para la historia universal.»

Publicado por H&O Editorial. Segunda edición: junio de 2025. Título original: Die Bienen und das Unsichtbare (2020). Traducción de José Anibal Campos. 458 páginas.

sábado, 30 de mayo de 2026

El blues de la fi del món – Etgar Keret

 

INSOMNI

«Les tres de la matinada són el prime time de l’ànima. La programació està a punt de començar i ves a saber què emetran avui. I doncs, per què et sorprèn estar suant? A vegades posen ansietat, els caps de setmana depressió, però el més popular és aquella sensació que et fa tremolar de cap a peus i contraure la gola. No és felicitat. Si fos felicitar ho sabries. Has llegit prou sobre la felicitat per entendre que no ha de fer tant de mal.
     Al teu costat hi ha una dona guapa al llit amb la boca oberta, pintant un cercle de saliva perfecte i delicat sobre el coixí. L’estimes eternament, però saps que tard o d’hora es morirà. Tu també et moriràs; si tens sort, un minut o dos abans que ella. Mai se t’ha donat bé el dol, ni les llàgrimes, ni assentir educadament a tots els que vindran a donar-te les condolences. A l’altra habitació hi ha un nen inquisitiu que encara no ha conegut la por i que ronca com un ancià serrant el tronc de l’arbre de la seva vida. Una dona i un nen dormen al teu voltant, tan egoistes i enfurismats com qualsevol altra persona d’aquesta ciutat, però són teus. Teus, no com un bé adquirit o heretat o saquejat. Són teus com unes males herbes que han aparegut de cop al terra de la teva ànima, que creixen a les esquerdes sense pla o objectiu. No són allà per embellir o decorar o aromatitzar el jardí. No són allà. Són aquí.
     Tanques els ulls, les parpelles es postren agraïdes davant el déu del son. D’aquí a quatre hores, si surt el sol, et tornaràs a despertar amb una gloriosa trempera matinera. És d’admirar, que algú de la teva edat encara es llevi cada dia amb tantes ganes de follar-se el món».

Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: maig del 2026. Títol original: אוטוקורקט/Autocorrect. Traducció de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley. 192 pàgines.

martes, 26 de mayo de 2026

Sonny Rollins (1930-2026)

 

Without a Song - AQUÍ

God Bless the ChildAQUÍ

lunes, 25 de mayo de 2026

Psicopompo – Amélie Nothomb

 

Desconfiad de los que afirman: «No aspiro a gran cosa: solo a escribir». O están mintiendo o algo aún peor. Escribir es el deseo más elevado, igual que el deseo de volar. Ningún pájaro piensa: «No aspiro a gran cosa: solo a volar». Para practicar el vuelo cada día, es consciente de que se trata de algo colosal. El interés de escribir a diario está también ahí: en no olvidar jamás hasta qué punto resulta difícil.

Publicado por Anagrama Editorial. Primera edición: marzo 2026. Título original: Psychopompe (2023). Traducción de Sergi Pàmies. 142 páginas.

sábado, 23 de mayo de 2026

Som Campiones de Europa 🏆🏆🏆🏆

 

FINAL UWCL - Oslo, 21 de maig de 2026

Barça 4 -Ewa Pajor (2), Salma Paralluelo (2)-
Ol. Lyonnes 0

martes, 19 de mayo de 2026

Els erms – Carlota Gurt

 


     «Barcelona 2050. La capital saquejada pels estrangers, que s’aniran apropiant de tot perquè seran els únics que ho podran pagar. Compraran fins que només quedarà una ciutat sense habitants censats. Els barcelonins seran arraconats, perquè no son aptes per al nou país que s’ha gestat al llarg de dècades de servilisme turístic.
     I tanmateix, els que no són aptes per a la maquinaria capitalista sempre són els més interessants. No aptes són els que no produeixen, les persones no monetitzables que cal mantenir confinades perquè només són una nosa per als engranatges de la societat. No aptes són la multitud cada vegada més nombrosa de trastocats, i sobretot trastocades −depressives, angoixades, psicòtiques, histèriques, deien abans, lúcides serien ara−, que són medicats fins a la zombificació i, quan això no funciona, inhabilitats i reclosos en sanatoris; no aptes són els delinqüents engarjolats; els artistes, els escriptors, els dramaturgs, que no generen beneficis, obligats a malviure, a humiliar-se mediàticament, a exercir de bufons de la cort i recloure’s en teatres, museus i llibreries, en les presons de l’art; els menors que no tenen edat de treballar també empresonats en institucions educativopenitenciàries fins que se’ls posa en circulació un cop ensinistrats; els vells inútils, tancats en residències opaques on ja només s’espera la seva mort, com més enllà millor, perquè no emprenyin, de fet molts no es mouen, no parlen, alguns ni tan sols pensen, només responen als estímuls igual que un grapat de cèl·lules sense capità, no emprenyen però generen un fluix econòmic de dos mil euros mensuals per cap; els malalts i els ferits, ingressats en hospitals fins que se’ls pot reintegrar al sistema. Sanatoris, centres penitenciaris, teatres, museus, llibreries, escoles, instituts, residències, hospitals, esglésies: presons per als improductius.»

Publicat per Anagrama Editorial. Primera edició: març 2026. Premis: 11è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. 248 pàgines.

martes, 12 de mayo de 2026

Materia prima - Jörg Fauser


     «Estación central de Frankfurt/Main. Miré por la ventanilla y vi que la ciudad seguía creciendo. Medio día en el campo y ya tenía nostalgia de las vías, de los puestos de enclavamiento, del cartel de pastillas Togal sobre los trenes en vía muerta, el hollín, el ruido, las gaviotas, los aullidos, el rostro de la masa, en el que podías desaparecer para preservar el tuyo.
     En el andén, respiré hondo, no conocía un olor que significara más para mí que el de mi ciudad. Ternía hambre y engullí una salchicha de ternera. Olía bien. Paseé lentamente por el vestíbulo, absorbí los olores, recopilé instantáneas. Unos negros uniformados bailaban con la música de un transistor, un viejo vagabundo se enfrentaba a los policías de la estación, carretillas eléctricas llevaban las sacas de correo a los trenes, unos yugoslavos pedían a gritos una última cerveza en el quiosco de bebidas. Un guaperas rondaba a un chapero, una puta se torcía el tobillo sobre el tacón de aguja, los carteristas delante del mostrador del banco, damas elegantes de rostros hostiles del brazo de hombres que aparcaban donde estaba prohibido, familias indias con un escuadrón de niños y carros de equipaje, y fuera la noche con una tormenta de sirenas».

Publicado por Sajalín Editores. Primera edición: marzo de 2026. Título original: Rohstoff (1984). Traducción de Carlos Fortea Gil. 298 páginas.

domingo, 3 de mayo de 2026

Dia de la Madre

 

Mother, do you think they'll try to break my balls?

VÍDEO: AQUÍ