Els moments de veritat solen ser
dolorosos, previsiblement dolorosos. La violència va arribar seguint la
seqüència pactada per l’Estat amb els seus poders. Cadenes de televisió,
emissores i diaris havien esmolat els seus editorials i no feia ni una setmana
que alguns intel·lectuals, capitanejats per Savater, Fusi i Viñas, demanaven al
govern espanyol que utilitzés la força legítima que correspon a l’Estat. El
manifest era la lletra culta dels cants que acompanyaven les columnes de la
Guàrdia Civil que sortien de tot Espanya: “¡A por ellos,
a por ellos!”
Ve de lluny, el terreny s’ha preparat
amb cura per acció i per omissió. Per acció, per aquells que han titllat de
feixista i nazi un moviment pacífic com l’independentisme; per qui l’ha
ridiculitzat i l’ha convertit en un no-res sense nom, el prusés dels nostres ironistes més
conspicus... Per omissió, esclar, pels que ens han parlat de reconciliació amb
uns soldats que en comptes de venir de Salamina ho feien de Salamanca. També
pels que han callat quan tot això es publicava i es difonia en els seus mitjans.
La suma de les seves descripcions ha
convertit els catalans en ignorants, malvats, abduïts i avars. Quin policia no
té tírria a un nazi insolidari que no sap ni parlar? ¿Com voleu que no pegui un
guàrdia civil que se sap legitimat pel PP, PSOE i Ciutadans i que és aplaudit
pels mitjans? L’estrany és que no hagi estat més greu, disculpin la ironia: la
policia ha estat més civilitzada que l’opinió publicada. Fins i tot m’atreviria
a dir que alguns d’ells, quan vegin les bestieses que han fet, se’n penediran
molt abans que els que van redactar les columnes d’opinió o les ordres que els
manaven. Enviar columnes a municipis amb tan pocs habitants com Aiguaviva o
Montmaneu per humiliar la població és una missió que en realitat humilia qui
l’executa. S’ha d’estar molt desesperat per permetre que es desprestigiï un cos
de seguretat a qui tothom pot gravar pegant puntades de peu, robant urnes o
trencant els vidres d’una escola. S’ha de tenir molta por per atacar gent
indefensa.
Tenen por perquè perden, perquè són
massa derrotes. La primera, la d’un Estat superb que menysprea tot el que
ignora i que no sap gestionar la diversitat que conté, perquè li té pànic,
perquè les seves elits són tan inútils que no han sabut transformar aquesta
varietat en riquesa. Són incapaços d’entendre aquesta derrota, llegirien aquest
paràgraf cent vegades i no l’entendrien.
Les altres derrotes són més clares, i
entenc que per a l’Estat siguin també humiliants. La derrota d’una premsa
internacional que el mostra com un país menor d’edat, que encara empra la
violència més absurda. La possible pèrdua de Catalunya, que fa que altres
governants es preguntin com es pot ser tan ruc per maltractar d’aquesta manera
no tan sols la diversitat cultural sinó la principal font de riquesa econòmica
del país. Són derrotes amargues, i potser per això entenc que ens llancin la
policia d’aquesta manera.
N’hi ha més, la que fa més mal és la
celebració del referèndum. Com pot ser que després de prohibir anuncis,
escorcollar diaris i impremtes, tancar pàgines web, espantar funcionaris i
multar a tort i a dret s’hagi celebrat? El qualifiquen de broma. Ja... Una
broma que no han estat capaços d’aturar, com saben que no seran capaços
d’aturar la independència. Si no, no s’entén la renúncia de Rajoy i Sánchez a
participar políticament en el Procés, una renúncia que fa irrellevants els seus
partits i invisibilitza les seves propostes. El PP pot viure a Espanya contra
Catalunya, Ciutadans també i el PSOE no sap com viure amb ell mateix. No parlo
de Colau ni de Podem perquè s’estan vaporitzant i continuen fent surf al
pavelló de Saragossa, envoltats d’ultradreta.
Espanya té por, per això reacciona
així. Mentre ha amagat el fracàs de la gestió de la diversitat ha pogut anar
tirant. Avui, per mantenir les aparences, ja només li queda la força. Espanya
té por, té por de veure com Catalunya té un projecte propi: està tan espantada
que no entén res i se sent tan insegura que està disposada, segons els seus
dirigents, a tot. Aquesta és la resultant final: la creació de més escenaris de
por, la fugida de capitals o de seus socials, la fractura social com a profecia
autocomplerta. El darrer exemple de tota aquesta por el vam tenir en el discurs
del rei. A Felip VI li fan més por els seus que nosaltres. Els té pànic.
Ens falten poques hores per començar
un altre camí, que tampoc serà planer. El primer pas cap a la independència
real consisteix a allunyar-se d’aquesta por. Com menys en tinguem, menys en
faran.
Font: Ara.cat – 8/10/2017
Imatge: Aturada general 3-O - Plaça
Universitat, BCN
