Mostrando entradas con la etiqueta Les femmes in flames. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Les femmes in flames. Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de diciembre de 2025

Brigitte Bardot (1934-2025)

 

Au revoir, Brigitte, con todos tus claroscuros… DEP.

jueves, 30 de octubre de 2025

Vigileu aquesta dona – David Goodis

 

«Hi va haver una mica d’emoció mentre intentaven fugir, una cursa caòtica per les muntanyes, el so de les sirenes, i fins i tot hi havia hagut una ràfega de bales. L’italià era un imbècil. No sabia estafar i no sabia fer anar un revòlver. Tres bales li van travessar el pit, i en aquella carretera de muntanya, amb els cotxes i les motos negres apropant-se. Ella es va arronsar d’espatlles quan li van posar les manilles. Es va tornar a arronsar d’espatlles quan la van condemnar. Eren coses de la vida, i llavors era qüestió de portar-se bé i somriure dolçament als vigilants i matrones, i dir bon dia cada matí. Durant dos anys va somriure i dir bon dia a la presó estatal per a dones, li van reduir la condemna de cinc anys i li van concedir la llibertat provisional».

Publicat per Edicions 62. Seleccions de la Cua de Palla (vol. 86). Primera edició: desembre de 1988. Títol original: Behold this Woman (1947). Traducció d’Eugeni Riaza.  190 pàgines.

martes, 28 de octubre de 2025

Berghain - Rosalía

 

Berghain - Rosalía, Björk & Yves Tumor

Seine Angst ist meine Angst

Seine Wut ist meine Wut

Seine Liebe ist meine Liebe

Sein Blut ist mein Blut...

Vídeo/Letra (Alemán/Español/Inglés): AQUÍ

martes, 23 de septiembre de 2025

Claudia Cardinale (1938-2025)

 

Hasta que llegó su hora (C'era una volta il West)

Sergio Leone (1968)

jueves, 24 de julio de 2025

Bon dia, Bonmatí

 

Partit: Semifinal Euro Women 2025
Resultat: Alemania, 0 - España, 1
Gol: Aitana Bonmatí, min. 113 (prórroga)

Foto: Alessandra Tarantino – AP Photo

viernes, 27 de septiembre de 2024

Maggie Smith (1934-2024)

 

Adiós a todo un icono de lo british, así en general… y de la mujer inglesa, así en particular. Requiescat in pace. Dame.

lunes, 26 de agosto de 2024

Fée Verte

 “El hada verde que vive en la absenta quiere tu alma, pero tú estás a salvo conmigo”. Gary Oldman a Winona Ryder en “Bram Stoker's Dracula” dirigida por Francis Ford Coppola en 1992.


Cuadro: El bebedor de absenta  
Autor: Edouard Manet
Año: 1859

miércoles, 12 de junio de 2024

miércoles, 14 de febrero de 2024

El miedo - Alejandra Pizarnik

 


En el eco de mis muertes
aún hay miedo.
¿Sabes tú del miedo?
Sé del miedo cuando digo mi nombre.
Es el miedo,
el miedo con sombrero negro
escondiendo ratas en mi sangre,
o el miedo con labio muertos
bebiendo mis deseos.
Sí. En el eco de mis muertes
aún hay miedo.

miércoles, 22 de noviembre de 2023

Oral – Björk & Rosalía

 

Ayer me enteré de que mis adoradas Björk & Rosalía, dos de mis musas musicales preferidas, lanzaban al mundo una colaboración en forma de sencillo. La canción se llama “Oral” y parece ser que la escribió la islandesa −que tiene etiqueta propia en este blog− hace la friolera de 25 años. El video, que les dejaré ahí abajo por gentileza de youtube, ha sido creado por inteligencia artificial; lo cual se nota mucho y a mí personalmente me ha defraudado bastante a pesar de lo espectacular de la filmación (recuerda mucho al duelo entre O-Ren Ishii y The Bride en Kill Bill del maestro Tarantino), y es que solo de imaginar lo que hubieran sido capaz de engendrar este par de monstruas del escenario en, pongamos por caso, una actuación en directo ya contribuye a aumentar mi decepción… y el puto asco que me está dando todo el tema este de la IA en el mundo moderno. En todo caso, conste en acta: me gusta la tonada (a quién pueda interesar les recomiendo la letra, que no incluyo a efectos de recortar la longitud de este post).

En la parte bonita del asunto cabe resaltar que toda la recaudación/comercialización del tema irá destinado a la lucha contra la piscicultura del salmón en mar abierto en Islandia, donde parece ser que los salmones sufren intensamente por los métodos de pesca que se dan por aquellos lares (Björk, hija de una activista medioambiental, sabe de que va el tema). Como curiosidad quiero comentar también que el videoclip ha sido grabado en la Granja de la Ricarda de El Prat de Llobregat (Barcelona), zona afectada por la futura pista que quieren endiñar justo ahí para hacer más grande el aeropuerto de Barcelona contra la voluntad de una gran mayoría de la población entre los que me incluyo como ya comenté hace un tiempo en esta entrada. Espero que, como nativa del Baix Llobregat, también tú luches contra esto, Rosalía.

VIDEOCLIP: AQUÍ


lunes, 20 de noviembre de 2023

Memòria vintage – Vicenç Pagès Jordà

 


Patti Smith i Debbie Harry

En el nostre imaginari coexisteixen dues muses vintage; Patti Smith i Debbie Harry, que formen un díptic irreductible. Totes dues van néixer als anys quaranta i van triomfar als setanta. Patti Smith era la morena andrògina de perfil sioux, la poesia rude del rock. Debbie Harry era la rossa fotogènica, la bellesa irònica del new wave. La primera cantava esperrucada, cridava i udolava frases abstruses seguint un ritme diabòlic: la segona duia un pentinat impecable, els llavis pintats, i entonava tonades que fins i tot nosaltres enteníem. Una era ossuda, duia samarretes estripades i es movia com si estigués posseïda; l’altra mostrava corbes, combinava colors i coregrafiava a la perfecció. Una era la frontwoman del Patti Smith Group, l’altra duia la veu cantant de Blondie. Una era la reina del directa, l’altra la princesa dels videoclips.
     Patti Smith publicava llibres de poesia, oferia lectures públiques i més tard va promoure autors com Roberto Bolaño. Debbie Harry va ser conilleta Playboy, va fer una carrera cinematogràfica, va defensar els drets del homosexuals. Recordem una fotografia de 1977os es miren l’una a l’altra: Debbie, amb samarreta blanca escotada, somriu obertament (se li marquen el pòmuls i els clotets a les galtes); Patti, de negre, frunzeix els llavis en una ganyota agradable. Amb Debbie hauríem sortit a fer la volta al món i hauríem tornat al cap d’una setmana; amb Patti hauríem sortit de cap de setmana i ens hauríem quedat.

Publicat per Editorial Empúries. Primera edició: febrer de 2020. Títol original: Memòria vintage: del primer home a la Lluna a Pulp Fiction (2020). Dibuixos de Miguel Bustos. 398 pàgines.

viernes, 10 de noviembre de 2023

Cottonmouth (Boca de algodón)

 

"El precio que se paga por discutir mi ascendencia asiático-americana es perder la puta cabeza."

O-Ren Ishii (Lucy Liu) 

Kill Bill: Volumen 1 - Quentin Tarantino (2003)

Vídeo escena: AQUÍ

jueves, 21 de septiembre de 2023

Chapeau

 

«La mujer tiene que ser lo suficientemente fuerte para pedir el espacio que necesita, y el hombre tiene que ser lo suficientemente fuerte para dárselo.»

Patti Smith

Leyendo esta cita de Patti pienso inevitablemente en las jugadoras de la selección española de fútbol… y en todo lo bueno que, creo, van a conseguir para esta sociedad en particular y para el futuro de cualquier mujer que habite en un país civilizado en general.

Era el momento adecuado y lo han hecho o lo están haciendo a la perfección. Para quitarse el sombrero, o en su defecto la gorra en mentes más obtusas, y aclamarlas por su valentía a la hora de reivindicar una igualdad sin cortapisas… cortando en su legítimo camino tantas cabezas como sea necesario. Felicidades.

martes, 4 de julio de 2023

Sera

 

Leyendo el tramo final de Leaving Las Vegas, la excelente novela de John O’Brien en la que se inspiró la película dirigida por Mike Figgis en 1995, me ha venido a la memoria la soberbia interpretación de Elisabeth Shue, aquella, por entonces, semidesconocida actriz que dio vida al personaje de Sera (su partenaire fue un también inspiradísimo Nicolas Cage, un actor irregular que aquí se marcó el mejor papel que le recuerdo en pantalla). Pues bien, recuerdo perfectamente aquel año de grandes películas y la batalla por el Óscar a la mejor interpretación femenina, y es que por aquel entonces un servidor aún lucía galones de cinéfilo de los que iban a perderse/encontrarse a las salas oscuras con una frecuencia de 2/3 veces por semana.

Aquel año de 1995 las finalistas al Óscar, además de Elisabeth Shue que era mi favorita después de haber visto/analizado las cinco interpretaciones nominadas, eran nada más ni nada menos que Susan Sarandon (Pena de muerte), Sharon Stone (Casino), Meryl Streep (Los puentes de Madison) y Emma Thompson (Sentido y sensibilidad); supongo que pocas veces hemos visto un quinteto de tanta calidad y que cualquiera de ellas pudo merecerlo pero el recuerdo sobre mi favorita es este que aquí expongo -aquella rabia que me dio no verla ganar-, y que ahora me ha traído al pensamiento la lectura de la novela de O’Brien y la recreación original del personaje de Sera; para desmemoriados digamos que la estatuilla fue a parar a manos de Susan Sarandon… y el de interpretación masculina para Nicolas Cage.



Nota: La novela de John O’Brien, etiqueta negra de culto, acabó siendo su testamento literario ya que se voló la cabeza con tan solo 33 años, meses antes de estrenarse la película, al enterarse de que su obra iba ser adaptada al cine y de que él no iba a ser el guionista, tarea que acabó ejecutando el propio director: Mike Figgis.

lunes, 17 de abril de 2023

La noia de Portbou

 


     “El lloc dels fets és en un monticle que hi ha més amunt de l’ajuntament. S’hi arriba per un camí que s’acaba a l’entrada del cementiri. La gent el coneix com «el mirador», perquè des d’allà es contemplen unes vistes privilegiades de tot Portbou: a l’esquerra, el poble, amb la gran estació i l’església, i a la dreta, la badia, l’entrada del mar.
     Un cop a dalt, els agents de la Guàrdia Civil de Portbou veuen de seguida l’estampa que ha descrit la dona. A la branca més prima del pi més alt de tots, el que sobresurt de la resta, hi ha una noia penjada, amb el cap caigut cap enrere, mirant enlaire. El terreny és molt rost i hi ha molta vegetació, sobretot pins i figueres de moro, molt abundants a la zona. No són els primers d’arribar: ja hi ha un grup de curiosos que s’hi ha acostat a veure què pasa. En un poble petit com Portbou les noticies s’hi escampen ràpidament, i més quan es tracta d’una mort.”

Fragment del llibre “La noia de Portbou” – Anna Punsí, Marta Freixanet i Carles Porta publicat per Penguin Random House (2022). 235 pàgines.

Foto: Carles Cereijo (4/9/1990) – El Punt Avui

domingo, 5 de enero de 2020

Los locos años 20... pero del siglo ídem



Título: Autorretrato en un Bugatti verde
Autor: Tamara de Lempicka (1898-1980)
Año: 1929
Técnica: Óleo
Dimensiones: 35 x 27 cm.
Estilo: Art decó

jueves, 17 de octubre de 2019

Poemas de amor (LVI-1926) – Alfonsina Storni


“Tenías miedo de mi carne mortal y en ella buscabas al alma inmortal. Para encontrarla, a palabras duras, me abrías grandes heridas. Entonces te inclinabas sobre ellas y aspirabas, terrible, el olor de mi sangre.”