sábado, 27 de abril de 2024

Kaixo Bilbo

 

Lo han vuelto a hacer, el Barça Femení jugará su quinta final de la Champions League en las últimas seis temporadas. Brutal. En un partido memorable y muy sufrido disputado en Stamford Bridge (lleno hasta la bandera, 40.000 personas, maravilloso este dato) y en un ejercicio de sacrificio colectivo que hacía mucho tiempo que no veía un servidor. Han jugado con un oficio encomiable y han conseguido remontar el 0-1 que las inglesas se trajeron en la ida de Montjuic.

C.Coll, Rolfö, Paredes, Paralluelo, Engen, Patri, A. Bonmatí, Walsh, Graham, O. Batlle, Bronze.
Parecen no tener techo… o en todo caso digamos que ya están a un solo escalón de la gloria. El otro equipo finalista saldrá mañana de la semifinal fratricida entre las francesas del PSG y el todopoderoso Olympique de Lyon. La Catedral de San Mamés en Bilbao espera una final apasionante, seguro. Eso ya será el próximo 25 de mayo. Enhorabona, noies!

domingo, 21 de abril de 2024

Nevada – Imogen Binnie

 

«Va entendre que li calia transitar perquè s’havia dedicat a anar a treballar, tornar a casa, beure whisky i llegir, cada dia, setmana sí i setmana també, fins que una nit va veure el sol pondre’s darrere de l’estàtua de la Llibertat per la finestra del cinquè pis a Sunset Park i es va adonar que no havia sortit de casa en tot el dia. Llavors es va posar al llit a plorar i a obsessionar-se amb la idea que allò no era vida, que estava vivint una cosa que ni tan sols era una vida, que li estava costant més feina negar-se a reconèixer que era trans del que li costaria transitar de veritat. Va plorar tant com va poder, va posar-se un altre got de whisky sol dels barats -no pots deixar-ho de cop- i va investigar con entrar en un grup de suport. Va pensar: això és Nova York, hosti, hi ha d’haver una pila de suport a les dones trans. Si n’hi ha enlloc, és aquí».

Publicar per L’Agulla Daurada. Primera edició: gener de 2023. Títol original: Nevada (2013). Traducció de Bel Olid. Pròleg de Judit K. Premi: Betty Berzon, 2014. 290 pàgines.

lunes, 15 de abril de 2024

Huntington Beach – Kem Nunn

 


«No había alivio a la vista ni lugar al que ir. Pisoteó el césped, dio patadas a varias macetas e insultó a unos cuantos perros pequeños que no dejaban de ladrar. Trastabilló por varios callejones, tirando cubos de basura a su paso. La gente le gritaba: voces incorpóreas que le llegaban en mitad de la oscuridad. Él también les gritaba, y su voz casi ronca se perdía entre los destartalados edificios.
     Al final acabó desembocando cerca del estudio de tatuajes de la Coast Highway y una idea brillante se le pasó por la mente. Era como si de pronto supiera por qué cierta gente se cubría el cuerpo de tatuajes: porque eran unos fracasados y sabían que lo eran. Ahora entendía por qué esos tipos se sentaban alrededor de una mesa cuando estaban en la cárcel y se marcaban la piel. Sabían que eran unos imbéciles y se ultrajaban a sí mismos por ello. Tenía todo el sentido del mundo. Pensó que podría hacer lo mismo, meterse un poco de tinta con una navaja, pero luego supuso que probablemente no tendría agallas suficientes y que sería un desastre intentarlo y fallar. No, iría a que le hicieran uno en la tienda. Se encaramaría a la silla y todo habría terminado, no quedaría nada salvo el zumbido de la aguja. Sabía cómo funcionaba aquello. Primero elegías el diseño y pagabas al tipo. Comprobó sus bolsillos para ver cuánto tenía. Estaría bien hacerse uno grande, a poder ser muy estúpido, para empezar, cuánto más grande y estúpido mejor. Socio vitalicio del club de los fracasados, y no habría forma de ocultarlo».

Publicado por Libros del Asteroide. Primera edición, 2022. Título original: Tapping the Source (1984). Traducción de Inés Marcos. Finalista National Book Award. 380 páginas.

viernes, 12 de abril de 2024

Glory Box – Portishead

 

Esta bendita canción rondándome la mente random toda la puta mañana, nen, tendré que expiarla muy cerca de tí. Estrellita fresquita y distante mediante, procedo a colgarla en el blog. Salut!

So don't you stop being a man
Just take a little look
From our side when you can
Sow a little tenderness
No matter if you cry…

Vídeo: AQUÍ

miércoles, 3 de abril de 2024

Després de la caiguda – Dennis Lehane

 

«En Leeland David Grayson havia nascut i s’havia criat a Elkton, Maryland. Havia anat al parvulari, l’escola i l’institut. Havia treballat en una empresa de pavimentació, una de transports en camió, una sabateria i com a repartidor d’una floristeria abans de trobar la feina al Milo’s de Baltimore Est. La seva llavor havia arrelat almenys una vegada (aparentment), s’havia casat, divorciat, tornat a casar i tornat a divorciar. Tenia una casa que havia perdut amb el divorci número 1. A partir d’aleshores en va llogar una altra de més petita. En el decurs de la seva vida havia tingut nou cotxes, tres motos i un gos. Havia mort al mateix poble on havia nascut. Cinquanta-quatre anys a la terra en què, pel que recordava la gent, no havia esperat mai gran cosa dels altres i no els havia donat pas més. No era malcarat, tot i que en general tothom notava que valia més no buscar-li les pessigolles. No era un home feliç, però sempre li agradava sentir un bon acudit».

Publicat per Editorial Efadós. Col·lecció Biblioteca Andreu Martín. Primera edició: octubre de 2018. Títol original: Since we fell. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. 430 pàgines.