La quarta noia per l’esquerra – Andreu Martín

 

     “Arriba un moment de la nit en què s’apaguen els llums de les façanes dels teatres i el Paral·lel s’omple de negror i perd l’alegria.
   L’únic senyal de vida és el Café Español, l’inmens establiment que no té portes i, per tant, es manté obert les vint-i-quatre hores del dia, però tanmateix és una vida esmorteïda i callada, una mena d’últim refugi per als més desesperats.
     Els fanals de les voreres es revelen insuficients i, tristos, deixen caure la claror a terra, com si es tanquessin en si mateixos, com si no la vulguessin compartir amb cap altre fanal. S’afebleix la vibració de l’avinguda, s’alenteixen els moviments, callen els motors estrepitosos dels automòbils i es tornen a sentir els cascos de cavalleries que arrosseguen algun carro d’aquí cap allà. Sota la llum d’alguns fanals, apareixen ara les meuques més desgraciades, aquelles que encara no han trobat el primer client en tot el que va de nit, o aquelles que, havent-lo trobat, tenen un macarró que les obliga a repetir i repetir, fins i tot quan no passa ningú a qui seduir. Sota d’altres fanals, es veuen els últims borratxos, que s’hi abracen per no caure. Altres pressències defugen la llum i es confonen amb les ombres de les cantonades, perquè volen observar sense que els vegin, a l’aguait d’algun ric podrit de diners que pugui passar casualment per aquí mateix, víctima propiciatòria.”

Publicada en català per Clandestina Editorial/Crims.cat – Publicada en castellano por Editorial Alrevés. Primera edició: gener del 2023. 500 páginas.

Cuando tú te vas

Como un murmullo de medianoche fuera de(l) tiempo…

Vídeo: AQUÍ

Casas vacías – Brenda Navarro

 

“Que se acabara todo de una vez y para siempre. Que hubiera un terremoto, una bomba, una guerra, una pistola, unos insurrectos rencorosos, una araña venenosa, un edificio de veinte pisos, una valentía. Nunca he sido valiente, por eso sigo viva.”

Publicado por Editorial Sexto Piso. 3ª edición: mayo 2020. 164 páginas.

Las tres palabras más extrañas –Wisława Szymborska

Cuando pronuncio la palabra Futuro,

la primera sílaba pertenece ya al pasado.

Cuando pronuncio la palabra Silencio,

lo destruyo.

Cuando pronuncio la palabra Nada,

creo algo que no cabe en ninguna

     no-existencia.

Nota reminder: Poema encontrado en mi actual lectura, la notable “Casas vacías” de Brenda Navarro, donde la autora mexicana ilustra cada capítulo con un poema de la poeta y ensayista polaca Wisława Szymborska (Kórnik, 1923 – Cracovia, 2012).

Els llocs on ha dormit Jonàs – Adrià Pujol Cruells

 

“Benvolguts alumnes mil·lennistes del meu cor, avui tocava parlar de les aplicacions que sol comprar l’administració local, nacional o intergalàctica. Aplicacions per quedar bé, a l’espanyola, una admistració moderna en necesita moltes, però a l’últim són aplicacions que la ciutadania no necessita i de propina no ho sap. Les xarxes socials fan la feina, vosaltres feu la feina, i l’admisnistració simplement se n’aprofita. L’administració i els mitjans de comunicació que us roben fotos i vídeos i tuits. Però no em ve gens de gust parlar-vos d’això. A mi m’agraden els videojocs. Ja sé que vosaltres voleu treballar per a l’administració, programar aplicacions que et diguin quants quilòmetres has fet, la dieta que has de portar i la cartellera cultural i els avisos de temporal. Merdes. Un ja sap si es troba bé o si no s’hi troba, si plou, i tampoc no cal una aplicació per consultar les activitats culturals del poble on et mors per fora i t’envileixes per dins. Poble o ciutat. En canvi el videojoc sí que t’esbrava, distreure’s és sa, i a sobre el videojoc et deixa participar. A la porra els nutricionistes i les recomanacions culturals que només volen espectadors, l’aplaudiment, quin problema hi ha, si els quilòmetres recorreguts són digitals, si la dieta cultural passa més per Nintendo que per Molière? A més a més, ara que als de quaranta en amunt no els fa vergonya matar marcians, ara que poden jugar amb els fills, el videojoc ens para un espai inigualable, tan democràtic que arriba el dia que el pare, excitat, arrabassa el comandament al fill i demostra una supremacia arcaica, com els pares d’abans que jugant a pilota no se’n podien estar i rebentaven el nen amb un canyardo.”

Publicat per Editorial Empúries. 1ª edició: setembre del 2021. 288 pàgines.

Carlos Saura (1932-2023)

 

Justo mañana le iban a dar el Goya de honor en la gala de los premios y como reconocimiento a toda su carrera, aunque parece ser que se lo llevaron a su casa hace unos días, las cosas de la vida. Grande entre los grandes siempre nos quedará el recuerdo de su obra, y a la gente más joven la oportunidad de descubrirla…

Por este blog asomó en varias ocasiones, dejo un par de posts, tickets a golpe de click al patio de butacas de la posteridad, con dos de mis películas preferidas de entre todas las suyas. DEP.

Cría cuervos

Deprisa, deprisa

Las madres no – Katixa Agirre

 

“Se llamaban Alex y Angela, Angela y Alex. Si les hubieran dado algo de tiempo podrían haber llegado a ser algo en la vida: acróbatas, dentistas, aficionados a los zapatos de tacón, afiliados al partido socialista, autores de documentales sociales, gestores de museos o mediatecas, vagos profesionales, oboístas, artistas sin fundamento, serios instructores de esquí, europarlamentarios, negacionistas del cambio climático, ovejas negras en una familia blanca. Con un poco de tiempo, habrían llegado a adoptar las costumbres más variopintas: a vivir con la ayuda de la cocaína, a defraudar a hacienda, a leer el horóscopo nada más levantarse, a hablar con desconocidos en los bares, a profesar alguna religión exótica, a hacer pasta casera con una máquina comprada por internet, a bailar desnudos frente al espejo, a odiar a la madre y venerar al padre. Amantes torpes, aficionados al porno, personas solitarias, fiesteras, depresivas optimistas, trabajadoras, altruistas, limpias, obsesivas o demasiado despreocupadas. Personas de esas que siempre van a todas partes con la lengua fuera, de las que hacen verdaderos esfuerzos para levantarse de la cama, de las que nunca quieren irse a dormir, vividores, suicidas, ludópatas, queridas, parásitos de sus familiares, padres de familia numerosa, abuelos satisfechos de una piara de nietos ruidosos.
     En realidad, no hay manera de saberlo.”

Publicado por Editorial Tránsito. Primera edición: octubre de 2019. Traducido del original en euskera, “Amek ez dute”, por la misma autora. 208 páginas.

Josep Maria Espinàs (1927-2023)

 

Som la gent blaugrana

Tant se val d’on venim

Si del sud o del nord

Ara estem d’acord

Estem d’acord

Una bandera ens agermana…