“Benvolguts alumnes mil·lennistes
del meu cor, avui tocava parlar de les aplicacions que sol comprar l’administració
local, nacional o intergalàctica. Aplicacions per quedar bé, a l’espanyola, una
admistració moderna en necesita moltes, però a l’últim són aplicacions que la
ciutadania no necessita i de propina no ho sap. Les xarxes socials fan la
feina, vosaltres feu la feina, i l’admisnistració simplement se n’aprofita. L’administració
i els mitjans de comunicació que us roben fotos i vídeos i tuits. Però no em ve
gens de gust parlar-vos d’això. A mi m’agraden els videojocs. Ja sé que
vosaltres voleu treballar per a l’administració, programar aplicacions que et
diguin quants quilòmetres has fet, la dieta que has de portar i la cartellera
cultural i els avisos de temporal. Merdes. Un ja sap si es troba bé o si no s’hi
troba, si plou, i tampoc no cal una aplicació per consultar les activitats
culturals del poble on et mors per fora i t’envileixes per dins. Poble o
ciutat. En canvi el videojoc sí que t’esbrava, distreure’s és sa, i a sobre el
videojoc et deixa participar. A la porra els nutricionistes i les recomanacions
culturals que només volen espectadors, l’aplaudiment, quin problema hi ha, si
els quilòmetres recorreguts són digitals, si la dieta cultural passa més per
Nintendo que per Molière? A més a més, ara que als de quaranta en amunt no els
fa vergonya matar marcians, ara que poden jugar amb els fills, el videojoc ens
para un espai inigualable, tan democràtic que arriba el dia que el pare,
excitat, arrabassa el comandament al fill i demostra una supremacia arcaica,
com els pares d’abans que jugant a pilota no se’n podien estar i rebentaven el
nen amb un canyardo.”
Publicat per Editorial Empúries. 1ª edició: setembre del 2021. 288 pàgines.
