Els erms – Carlota Gurt

 

     «Barcelona 2050. La capital saquejada pels estrangers, que s’aniran apropiant de tot perquè seran els únics que ho podran pagar. Compraran fins que només quedarà una ciutat sense habitants censats. Els barcelonins seran arraconats, perquè no son aptes per al nou país que s’ha gestat al llarg de dècades de servilisme turístic.
     I tanmateix, els que no són aptes per a la maquinaria capitalista sempre són els més interessants. No aptes són els que no produeixen, les persones no monetitzables que cal mantenir confinades perquè només són una nosa per als engranatges de la societat. No aptes són la multitud cada vegada més nombrosa de trastocats, i sobretot trastocades −depressives, angoixades, psicòtiques, histèriques, deien abans, lúcides serien ara−, que són medicats fins a la zombificació i, quan això no funciona, inhabilitats i reclosos en sanatoris; no aptes són els delinqüents engarjolats; els artistes, els escriptors, els dramaturgs, que no generen beneficis, obligats a malviure, a humiliar-se mediàticament, a exercir de bufons de la cort i recloure’s en teatres, museus i llibreries, en les presons de l’art; els menors que no tenen edat de treballar també empresonats en institucions educativopenitenciàries fins que se’ls posa en circulació un cop ensinistrats; els vells inútils, tancats en residències opaques on ja només s’espera la seva mort, com més enllà millor, perquè no emprenyin, de fet molts no es mouen, no parlen, alguns ni tan sols pensen, només responen als estímuls igual que un grapat de cèl·lules sense capità, no emprenyen però generen un fluix econòmic de dos mil euros mensuals per cap; els malalts i els ferits, ingressats en hospitals fins que se’ls pot reintegrar al sistema. Sanatoris, centres penitenciaris, teatres, museus, llibreries, escoles, instituts, residències, hospitals, esglésies: presons per als improductius.»

Publicat per Anagrama Editorial. Primera edició: març 2026. Premis: 11è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. 248 pàgines.

Materia prima - Jörg Fauser

     «Estación central de Frankfurt/Main. Miré por la ventanilla y vi que la ciudad seguía creciendo. Medio día en el campo y ya tenía nostalgia de las vías, de los puestos de enclavamiento, del cartel de pastillas Togal sobre los trenes en vía muerta, el hollín, el ruido, las gaviotas, los aullidos, el rostro de la masa, en el que podías desaparecer para preservar el tuyo.
     En el andén, respiré hondo, no conocía un olor que significara más para mí que el de mi ciudad. Ternía hambre y engullí una salchicha de ternera. Olía bien. Paseé lentamente por el vestíbulo, absorbí los olores, recopilé instantáneas. Unos negros uniformados bailaban con la música de un transistor, un viejo vagabundo se enfrentaba a los policías de la estación, carretillas eléctricas llevaban las sacas de correo a los trenes, unos yugoslavos pedían a gritos una última cerveza en el quiosco de bebidas. Un guaperas rondaba a un chapero, una puta se torcía el tobillo sobre el tacón de aguja, los carteristas delante del mostrador del banco, damas elegantes de rostros hostiles del brazo de hombres que aparcaban donde estaba prohibido, familias indias con un escuadrón de niños y carros de equipaje, y fuera la noche con una tormenta de sirenas».

Publicado por Sajalín Editores. Primera edición: marzo de 2026. Título original: Rohstoff (1984). Traducción de Carlos Fortea Gil. 298 páginas.

Dia de la Madre

 

Mother, do you think they'll try to break my balls?

VÍDEO: AQUÍ

Ánima fatua – Anna Lidia Vega Serova

 

«MOSCÚ, MASKVÁ, LA MOSKOVIA, MUNDO HETEROGÉNEO DE MIL MATICES, donde convergen todas las aristas de la esencia rusa, todas las contradicciones entre barbarie y progreso, sagrado y profano. Europa y Asia; ciudad de infinitos semblantes, quemada cien veces y renacida con humilde estoicismo, mezcla única de aberración, gloria y tristeza. Su cielo de noche es patéticamente rojo sobre la más roja de las plazas, su aire está viciado de proclamas, sus hombres se emborrachaban y lloran como mujeres y sus mujeres corren agitadas para alcanzar el último tren; y sus viejos y niños y perros, las iglesias ortodoxas y supermercados y los gitanos, los hoteles, ancianas con pañuelos en las cabezas y el aroma a col agria y a clavel.
     Moscú se tragó a Alia en la estación Bielorusskaya de trenes, la absorbió con apática premura, la incorporó al perpetuo hormiguero de transeúntes y la olvidó, así de impasible. Alia se supo insignificante entre tanta grandeza, algo en su interior tembló, sintió en la boca el sabor de las lágrimas. Desde una ventana abierta se escuchaba por encima del ruido del tráfico y la muchedumbre una canción ancha como la estepa: Andan los caballos, encima del río / buscan los caballos saciar la sed / no bajan a la orilla / de tan violento ribete…
     Alia tragó las lágrimas junto con el aire moscovita, la canción, el hollín y por primera vez en su vida se creyó rusa hasta la médula, identificada, en casa. Su sangre había atendido por fin a los reclamos de la Madre-Patria, respondiéndoles con fluidos acelerados, el corazón no le cabía dentro; tuvo ganas de gritar, de caer de rodillas, delirante, de besar la tierra. SU tierra.»

Publicada por Papelillo Editorial.  Primera edición: abril de 2026. Título original: Ánima fatua (2007).  288 páginas.

Adolfo Aristarain (1943-2026)

 

"El cine es un oficio despiadadamente traidor para quien lo ejerce. Aunque uno intente esconder lo que uno es, tarde o temprano el director desnuda su alma sin quererlo en primer plano."

FCB Femení: 11 Lligues (7 in a row)

 

Doncs ja la tenim aquí, l’equip femení ha guanyat avui la onzena Lliga espanyola, setena consecutiva, després del triomf a domicili davant l’Espanyol en el derbi de la ciutat (1-4). Unes xifres estratosfèriques per tancar un campionat històric, un més al sarró per a una generació meravellosa de jugadores... y les que venen pel darrera des de el filial. Ara a concentrar-se a les imminents semifinals de Champions League el proper dissabte davant el Bayern de Munich.

Enhorabona, noies!

Gliff – Ali Smith

 

«Què vol dir gliff:
     un moment curt. Una semblança momentània. Una opinió sobtada o casual. Una mirada transitòria. Una por sobtada. Un petit indici o suggeriment. Un pressentiment. Un parpelleig de son. Un lleuger atac o traça de malaltia. Un tuf. Un baf. Una olor sobtadament perceptible. Una sensació fugissera sobtada de dolor o de plaer. Un ensurt. Un xoc. Una emoció. Un cop sobtat violent. Un batzac. Una paraula sense sentit. Un àglif mal escrit. Una paraula que pot substituir qualsevol altra. Un sinònim de porro. Un acte sexual postejaculador. Un estat d’ànim de algú que troba a faltar massa la parella i el fa estar preocupat. Una organització que treballa per a la prevenció de l’abús de drogues a Viena. Una marca d’una eina tecnològica de IA primerenca utilitzada per al desenvolupament de l’assistència mèdica. Un personatge en una cosa que es diu Ninjago. Un rumor. Un impuls. Un instant. Una visió inesperada d’una cosa que t’esglaia. Un estat de disposició nerviosa. Una caiguda sobtada sorprenent de la llum del sol.
     El centelleig d’un ull.
     Albirar. Espantar. Veure’s abruptament embargat per la por. Mirar algú o alguna cosa d’una manera desconsiderada, apressada o descuidada. Llambrejar. Llampegar. Llampurnejar. Lluir.
     Etzibar un cop de biaix a algú o a alguna cosa.
     Evadir-se o escapar d’alguna cosa ràpidament.
     Llampegar com una llum imprevista sobtada.
     Escampar la neu.”

Publicat per Raig Verd Editorial. Col·lecció Raigs globulars (vol. 57). Primera edició: setembre 2025. Títol original: Gliff. Traducció de Dolors Udina. Premis: Highland Book Prize (2024). 236 pàgines.

Els noms – Florence Knapp

 

     «El llum de la sala d’estar estava apagat, de manera que la Maia es va quedar dreta a les fosques, sense que ningú la veiés, mirant com el seu pare, agenollat a la cuina al costat de la mare, li subjectava els canells a l’esquena mentre ella menjava d’un bol que hi havia a terra, i en veu tranquil·la li deia:
     −Potser ara t’ho pensaràs dues vegades abans de fer-nos viure com animals, Cora. No és gens agradable, oi? Espero que això t’ajudi a recordar que has de netejar la nevera la pròxima vegada. A ningú li agrada el menjar podrit com aquest.»

Publicat per Edicions 62. Primera edició: gener de 2026. Títol original: The Names. Traducció de Núria Parés Sellarès. 366 pàgines.

Aloma – Mercè Rodoreda

 

     «Quan va ser de dia i es va trobar sola al llit es fa ver llàstima. Es va passar una mà pel ventre, per l’espatlla... Es va tocar els llavis adolorits. Com si estigués borratxa va mirar al seu voltant. Pels finestrons ajustats entrava una claror dolça. Es va aixecar d’esma, va anar fins a l’armari, va treure la clau, la va tornar a posar. Tot li feia companyia, tot era com sempre: les parets, la bombeta que penjava trista del sostre despintat, les rajoles amb un dibuix senzill que se sabia de memòria. Va posar bé el vestit que havia deixat de qualsevol manera en el respatller de la cadira. Les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. Va ser a temps d’ofegar un crit amb la mà plana davant de la boca. Tenia el coll i el front entresuats. Els cabells li queien a la cara i se’ls va tirar enrere. Es va asseure al llit i es va mirar els peus, els genolls... La camisa de dormir estava desplegada per terra. Havia dormit nua. Els pits li feien mal.
     Es va posar la bata i va anar a obrir la finestra perquè necessitava respirar una mica d’aire net. Li van venir ganes d’abocar-se a l’ampit, de mirar el jardí, però no va poder. Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. Era com si acabes de sortir d’una mena de mort».

Publicat per Edicions 62. Col·lecció universal de butxaca, El Cangur, 34. Sisena edició: març de 1979 (Revisió a l’exili de Ginebra l’any 1968 de la novel·la publicada originalment l’any 1938). Premi: Crexells (1937). 128 pàgines.

Bunbury – La actitud correcta

 

La tienes, la actitud correcta. La mirada ante la cámara, las palabras bien escogidas, y una sensatez abrumadora. No es cuestión de credibilidad ni tampoco de autenticidad, es el resultado final el que me parece insuficiente.

La tienes, la actitud correcta, pero te falta ese no sé qué. Que no sé lo que eres y es lo único que importa.

La tienes, la actitud correcta, para una versión discreta que recuerda otra época que insistes en reproducir.  Citas grupos que están de moda, y tu nuevo disco será la hostia, más guitarra y más sintetizador, seguro que me suena la misma canción.

La tienes, la actitud correcta, pero te falta ese no sé qué. Que no sé lo que eres y es lo único que importa. Es algo parecido...

VÍDEO: AQUÍ