“Dame tu mano... ¡No! ¡esa no!...
la limpia.”
DEP
Surcando el ciberespacio desde el 16 de junio de 2009
«Su siguiente parada fue en un
bar para negros en la Octava Avenida, cerca del cruce con la Calle 112. Aquel era
el barrio de los viciosos sin dinero, de los alcohólicos, los delincuentes
habituales, la escoria de Harlem; el fin del camino para las golfas, el
infierno para los pobres trabajadores honrados y un campo abonado para el
crimen. Prostitutas de ojos inexpresivos permanecían en las esquinas, cambiando
obscenidades con vagabundos borrachos. Ladrones y atracadores se escondían en
los sombríos portales, esperando a que apareciera alguien a quien esquilar;
pero, aparte de ellos mismos, no había nadie. Por las sucias calles sembradas
de vegetales descompuestos, desperdicios sin recoger, abollados cubos de
basura, cristales rotos y excrementos corrían los niños, esquivándose y escondiéndose.
Y Dios les ayudara si eran atrapados. En las escalinatas de las casas,
indiferentes madres hablaban de sus hombres, sus empleos, su pobreza, su
hambre, sus deudas, sus dioses, sus religiones, sus predicadores, sus hijos,
sus enfermedades y padecimientos, su mala suerte en la lotería y de la maldad
de la gente blanca. Trabajadores dominados por un ciego rencor recorrían las
aceras, jurando entre dientes, maldiciendo la idea de llegar a sus asfixiantes
cuchitriles, pero sin tener ningún lugar adónde ir».
Publicado por Plaza & Janés Editores/Ediciones Orbis. Edición de 1967/1984. Traducción de E. Mallorquí. Título original: Cotton comes to Harlem (1965). Serie: Ataúd Ed Johnson y Sepulturero Jones (6). Adaptación al cine: Cotton comes to Harlem – Ossie Davis (1970). 250 páginas.
«Hi ha una forma de
soledat que t’hi pots gronxar. Els braços encreuats, els genolls recollits
amunt; aguantant, aguantant fort, aquest moviment, a diferència del bransoleig
d’un navili, assossega i aplaca el qui es gronxa. És una forma de soledat
intima, que t’embolcalla ben tibant com una segona pell. I després hi ha una
soledat que ronda. Gronxar-se no serveix per aplacar-la. És viva i va a la
seva. Una cosa eixuta que s’escampa i que fa que el soroll de les pròpies
passes sembli que ve de molt lluny».
Publicat per La Segona Perifèria. Segona edició: març del 2026. Títol original: Beloved (1987). Traducció d’Esther Tallada. Introducció de Bernardine Evaristo. Pròleg de l’autora. Premis: Pulitzer (1988), Toni Morrison va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 1993. Adaptació al cinema: Beloved – Jonathan Demme (1998). 450 pàgines.
«Es una peste vegetal que se esparce de árbol
en árbol. Implacable, silenciosa, invisible, es una podredumbre oculta,
escondida de los ojos del mundo. ¿Brotó de la tierra más profunda y oscura? ¿O
acaso fue traída a la superficie por las criaturas más insignificantes? ¿Un hongo,
quizás? No, viaja más rápido que las esporas, se cría dentro de las raíces de
los árboles, anida en sus corazones de madera. Es un demonio antiguo, reptante.
Mátenlo. Mátenlo con fuego. Quémenlo y mírenlo arder, sacrifiquen todas esas
hayas infectas, abetos y robles gigantes que han resistido la prueba del
tiempo, sus troncos mutilados por las mandíbulas de un millón de insectos. Todos
muriendo ahora, enfermos y moribundos, agonizando de pie. Déjenlos arder y
miren sus llamas lamiendo el cielo, o de lo contrario ese mal consumirá el
mundo, alimentándose de la muerte, devorando el verde vuelto gris. Callen ahora.
Escuchen. Escuchen cómo crece».
Publicado por Anagrama Editorial. Tercera edición: noviembre de 2020. 230 páginas.
«El ring està elevat i
està cobert d’una lona de color caramel brut. Les cordes que abracen l’Artemis
i l’Andi són de un vermell que el sol ha descolorit fins a deixar-les d’un rosa
bonic. Les parets del Palau de Boxa d’en Bob són de llauna. La llum de la
claraboia rebota a les parets i ho omple tot d’una claror somorta i polsegosa.
Als racons hi ha sacs de boxa, peres de cops i tot l’instrumental necessari per
aixecar peses. També hi ha una vitrina amb dotzenes de cinturons, copes i
trofeus. N’hi ha de metàl·lics, però la majoria són de plàstic. Els cinturons
són grossos, i semblen completament oblidats d’una disfressa antiga. No hi ha
plaques enlloc. Si als cinturons o als trofeus hi ha alguna inscripció, costa
de llegir perquè no hi ha llum a la vitrina. Vista de lluny, la vitrina dels
trofeus sembla un contenidor d’escombraries i de joguines trencades. Un dels
trofeus grossos de plàstic, pintat amb un esprai daurat metàl·lic, s’escrostona
i ha omplert el terra de bocins de pintura que semblen confeti daurat. La
figura del trofeu, un homenet de quinze centímetres amb pantalons curts, el pit
nu i uns guants de boxa, ja ha perdut la major part de la cobertura daurada.
Ara sembla la silueta d’un soldadet de plàstic. Al bell mig del crani hi té una
petita escletxa, al lloc on devien unir el motllo de plàstic».
Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: setembre del 2025. Títol original: Headshot (2024). Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Premis: Premi Llibreter (2026). 230 pàgines.
Publicat per :Rata_ Editorial. Primera edició: març de 2017. Títol original: 채식주의자 (2007). Traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. Pròleg de Gabi Martínez. Premios: Man Booker (2016), Nobel de Literatura (2024). 240 pàgines.
SÍMPTOMES D’UNA MALALTIA
CRÒNICA
Les enxanetes duen casc,
les sardanes es ballen carregant bandoleres, ronyoneres, mariconeres o totebags
amb total desvergonyiment. L’Institut d’Estudis Catalans [sic] ha
acceptat kebab al diccionari, la Castanyera és una carbassa fent
ganyotes i Tot Sants un carnestoltes, els calçots es mengen amb guants de plàstic
d’un sol ús, Sant Jordi ha estat segrestat per les urpes de Casa del Libro, SA,
a Sant Joan no deixen cremar ni un paper de diari. La Diada Nacional, allò que
fins i tot en els indrets més devastats
servava un consens pel que fa al respecte i la solemnitat, s’ha convertit en
una gimcana de l’esplai més tronat. I hem de començar a acceptar que cap de les
herbes remeieres que havíem emprat fins ara ens servirà.
Publicat per La Segona Perifèria. Segona edició: març del 2026. Premi: Punt de Llibre 2025. 128 pàgines.
‘Bordados’ vendría a ser una muestra del ideario/bestiario particular de un grupo familiar de mujeres iranís de diferente edad y condición social durante una tarde de confidencias mientras hacen el samovar (algo así como una ceremonia del té y pastitas a la que otras culturas muy diferentes, como la inglesa o la japonesa, también son muy aficionadas… mientras ELLOS hacen la siesta). Aprendemos a entenderlas, a ellas, sin juzgarlas, o puede que sí como hombres malcriados que somos, mientras ellas, siempre ELLAS, a base de confidencias van desgranando la dura condición de ser mujer en Irán. Marjane, y sus personajes femeninos, nunca corrieron ningún tupido velo sobre la historia, la suya y la de su intrincado terruño de procedencia.
Publicada por Reservoir Books/Penguin Random House. Novena reimpresión: mayo de 2026. Título original: Broderies (2003). Traducción de Carlos Mayor. Premio: Prix Urhunden (2007). 130 páginas.
Nota personal: Buscando el post de Persépolis me doy cuenta de que justamente hoy este Blog cumple 17 años. Nah! Todavía no es/somos mayor(es) de edad…