La patria de las hormigas – Javier Tomeo

 

     «Deja a Blas contemplando las hormigas que él no puede ver y sube a su cuarto. Ahí todo sigue como siempre. Se pasa un buen rato debajo de la ducha, vuelve a ponerse la misma camisa verde, sale a la calle, empieza a contar los pasos y cuenta trescientos cincuenta y cinco, es decir, diez menos que la primera vez. Cuando llega a la plaza se cruza con las dos alemanas y el camarero chato del chiringuito. El muy granuja las lleva cogidas del brazo y camina sacando pecho. No les llega al hombro, pero parece dominar la situación.
     Se esconde detrás del tronco de un árbol, les deja pasar, y luego les sigue a distancia. Quiere saber dónde se meten. A estas horas no queda mucha gente en las calles y el aire huele a aceite frito. Desde algún bar salen los acordes de una guitarra y la luna sonríe por encima del mar. Juan recuerda ahora, mientras el camarero palpa el trasero de las dos turistas, que Alberto le juró y perjuró en ciertas ocasiones que en noches como ésta los pulpos se encaraman a las rocas que están cerca de la playa para escuchar cómo los gitanos tocan la guitarra en los chiringuitos de la playa».

Publicado por Editorial Anagrama. Narrativas hispánicas vol.289. Primera edición: septiembre de 2000. 160 páginas.

Ryū Murakami (1952-2026)

 

Se nos ha ido al otro barrio el otro Murakami, el que apenas conoce nadie. A mi siempre me han gustado ambos, este era más oscuro, retorcido si me apuran, pero igual de genial que el otro. Tres veces 'otro' en el primer párrafo, tres tristes tigres nipones. No escribió demasiado, pero he tenido la suerte de leerle casi todo lo que se ha publicado en Spain, si son ustedes amantes de la cultura nipona no duden en hacerlo, les aseguro que fliparán. AQUÍ pueden leer uno de los posts antiguos en los que aparece en este blog. RIP, Ryū.

A reveure – Izraïl Métter

«Els records reposen com els ous al niu, l’ànima els ha covats molts anys i ara s’obren pas a espicossades sense ordre ni pietat.»

«Cap al 1920 el poder soviètic es va acabar de assentar a Ucraïna. Va arribar l’hora de ocupar-se seriosament de la ideologia. I vet aquí que els instructors polítics es van trobar, davant dels nassos, un centre educatiu on totes les assignatures s’impartien en hebreu. I per més que en aquells anys el sionisme encara no representava el perill mortal i capital que ara plana sobre tota la humanitat bondadosa, igualment allò estava fora de lloc: tocava clausurar l’escola.»

«En la actualitat fins i tot s’observa una mena de competició: a veure quins dels assagistes, prosistes i poetes cavarà ben al fons de l’amarga veritat, encara que de vegades sigui en detriment del valor artístic, només per clavar-hi una estaca de prospecció minera lluny de les àrees ja explorades, exhaurides per les pales dels autors que hi ha passant abans fent de miners.»

Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: octubre de 2024. Edició, traducció i pròleg de Miquel Cabal Guarro. 192 pàgines.

Servei interior – Katixa Agirre

 

«La guerra converteix els edificis més bonics en presons i la por fa dòcils fins i tot les ànimes més fermes, però no pas totes. La guerra també genera gent que poca cosa hi pot perdre, esperonada per la injustícia, que s’ha cansat de mastegar misèria i empassar-se humiliacions. I, així, la xarxa solidària s’ha ampliat ràpidament. Dues dones de Bermeo s’han traslladat a El Puerto per ajudar els presos i oferir-los comunicació amb l’exterior, roba neta i menjar. I dues més, totes dues molt catòliques i molt solteres, han anat a Burgos, a fer el mateix. És a Bilbao on s’ha concentrat el gros de l’activitat, ja que a Larrinaga encara queden molts gudaris, entre ells Ajurriagerra que continua exercint una gran autoritat des de la cel·la que ara porta el número 21, convertida en l’oficina», lloc de referència de tots els presos».

Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: setembre del 2026. Títol original: Barne zerbitzuak (2025). Traducció del basc de Pau Joan Hernàndez. 296 pàgines.

Voilà - Barbara Pravi (V.O.S.E.)

 

Écoutez-moi

Moi, la chanteuse à demi

Parlez de moi

À vos amours, à vos amis

Parlez-leur de cette fille aux yeux noirs et de son rêve fou

Moi c'que j'veux, c'est écrire des histoires qui arrivent jusqu'à vous

C'est tout…

VÍDEO: AQUÍ

Pluja de gols (Títol fàcil)

 

Bueno, este año también vendían desde la capital aquello de que no hay tanta distancia entre los dos equipos ya que se han reforzado/vuelto a reforzar con un amplio grupo de mercenarias internacionales y llegaban con la ilusión por bandera dando la turra con aquello de que era el momento adecuado para demostrarlo y asaltar un Camp Nou que a pesar de las lluvias torrenciales de estas últimas jornadas batió el récord de asistencia en un partido de la Liga F.

Bla. bla, bla. El caso es que ya llevamos 27 victorias en los 28 clásicos jugados hasta la fecha, con 114 goles a favor y solo 13 en contra. Consignar también que esta goleada es histórica ya que es el resultado más abultado hasta la fecha. Que duri la ratxa, noies!

El sol dels moribunds, Jean-Claude Izzo

 

«Aquells records li  van omplir el cap com postals que li enviava el passat. Com si el passat per fi hagués trobat la seva adreça i li fes arribar un correu sense distribuir des de feia quinze anys. Un record de Marsella. El millor record de Marsella. Un deliciós record de Marsella».

*****   *****

      «S’havia aturat en sec. Acabava de descobrir el significat d’aquell somni. Aquella dona era un fantasma. El fantasma de les seves nits. I aquell fantasma l’agafava de la mà. Per guiar-lo. Per conduir-lo. Cap a l’altra banda. Cap a una altra nit. La veu li deia: «Per què no somrius? Per què no em vols somriure?». I altres paraules que ell no entenia.
     Era això el que el despertava, sempre, suat i tremolós. Aleshores bevia i es tornava a adormir. I tornava a sentir la veu, agradable i suau com sempre. I li tornava a allargar la mà. Estabornit per l’alcohol, el cervell se sumergia en una foscor espessa. Tan consistent com el formigó. Igual de freda. Una nit, ple fins dalt de vodka barat, fins i tot se li fa ver palpable la humitat de la foscor. Tenia aquella olor particular de la terra acabada de remoure, farcida de cucs».

  
Publicat per Clandestina Editorial. Col·lecció crims.cat / Vol. 103. Primera edició: maig de 2026. Títol original: Le soleil des mourants (1999). Pròleg de Jordi Canal i Artigas / Àlex Martín Escribà. Traducció d’Albert Pejó. 270 pàgines.

Aquí baix – Laia Viñas

 

«Em costa desfer-me dels globus grossos de l’àcid. Les últimes hores són un calvari perquè durant les primeres només flipes i tot té sentit al teu cap. Però les de baixada són estranyes. Hem canviat de discoteca un cop més, m’han alimentat amb un bollycao ressec i un suc de préssec que he expulsat immediatament i he ballat i dissimulat que veia tot de formes que no existeixen. Ja sé que no hi ha persones amb el melic cosit ni ocells blaus que planen damunt nostre. Per tant, accepto el caos i em moc entremig de sanefetes de felicitat. Elles sí que m’agraden, i quan no les puc veure les trobo a faltar. Surten de la boca dels contents i dels cridaners. La gent tranquil·la també les emet, l’alegria no és només dels qui no callen mai, encara que ens ho facin pensar».

Publicat per L’Altra Editorial. Segona edició: octubre de 2024. 192 pàgines.

Les edats de l’home – Etgar Keret

 

«El vent del sud se’ls ficava a dins, els llançava sorra a la cara, però ni tan sols parpellejaven. Ja portaven els ulls mig clucs d’abans, des de bon matí. El primer cafè del dia els obria les parpelles fins a la meitat i allà s’encallaven, com les persianes rovellades d’un taller».

Publicat per La Segona Perifèria. Títol original: Selected Stories (2024). Selecció, traducció i pròleg de Paul Sánchez Keighley. Antologia de relats (1992 – 2019). 256 pàgines.

Meiko Kaji

 

Todo un descubrimiento tardío en mis pesquisas frikis el de esta actriz y cantante japonesa que acostumbraba a incluir sus canciones en las películas en las que actuaba, un importante icono en su país para más señas. Llevo un tiempo investigándola y no paro de flipar en colores, blanquirrojos mayormente si pensamos en la bandera nipona. Dejo por aquí el enlace a uno de sus álbumes, concretamente ‘Yadokari’ del año 73 del siglo pasado, ideal para que lo dejen sonar de fondo mientras van haciendo cualquier minucia informática. Pueden disfrutarlo entero, 41 minutos-24 segundos, clickando AQUÍ.