Foto:
Rafa Seguí
Viquipèdia: AQUÍ
Surcando el ciberespacio desde el 16 de junio de 2009
A los veintidós años, William Faulkner
estudió durante un semestre en la Universidad de Misisipi y aprobó la
asignatura de Lengua y Literatura Inglesa por los pelos.
El día que Dylan Thomas cumplió dieciocho
años, Sylvia Plath nació.
Dijo Charlie Parker, mostrándole a alguien
las venas en que se inyectaba heroína: Esta es mi Cadillac y esta es mi casa.
La historia verdadera/falsa/encantadora en
cualquier caso según la cual Salvador Dalí había sido visto observando, con una
fascinación casi hipnótica, una cuña de camembert derritiéndose en una cena
poco antes de pintar los relojes derretidos de La persistencia de la memoria.
No puedo entender a esos tipos que van por
las universidades norteamericanas explicando cómo escriben poemas: es como ir
por ahí explicando cómo te acuestas con tu esposa. Dijo Philip Larkin.
La única excusa que tiene Dios por el
sufrimiento que permite en el mundo es que no existe. Dijo Stendhal.
Fue la mujer de Beckett la que contestó la
llamada en la que les informaron de que Beckett había ganado el premio Nobel.
Su primera reacción, cuando se volvió para darle la información:
Quelle catastrophe!
Publicada por Sexto Piso Editorial. Primera edición: 2024. Título original: The Last Nove (2007). Traducción de Mariano Peyrou. 190 páginas.
«Dels homes tampoc
n’esperava gaire. Unes gotetes d’esperma de res. Hola, bon dia, soc la veïna de
dalt, te’n sobra una mica? Hauria estat bé ser atractiva. Gotetes? Garrafes,
noia, bidons i cisternes, oceans escumosos! Demana, preciosa, fem cua!»
«Potser al final dels
temps, quan els humans s’haguessin acabat de matar pràcticament del tot, qui
sap si l’última persona que respiraria, la responsable d’apagar el llum, no
seria una seva descendent. Qui sap si llavors, per unes hores, ella no hauria sigut
la mare de la humanitat sencera».
«Líders nostres estimats,
no ens abandoneu. Feu-ho pel vostre bé. Perdeu clients cada cop que obriu la
boca en català. L’idioma no és prou fort, ja no us sosté la hipocresia i feu el
ridícul. Us ho dic jo que sé de que parlo, escolteu-me, no sabeu els
quilometres que he fet per anar a buscar una pronúncia. Els cops de diccionari.
I si jo m’hi he esforçat, per què vosaltres no, que sabeu què ens convé i n’esteu
igual de farts? Traguem-nos de sobre el problema! Digueu clarament quina nosa,
quina merda, parlar català! Ja veureu que aplaudim i us votem».
Publicat per L’altra Editorial. Primera edició: setembre del 2025. 324 pàgines. Per a més informació: AQUÍ.
¿Un amor? Más bien una mierda,
pinchada en el palo más seco de cuantos crecen allí en el desierto literario de
La Escapa −lugar donde se desarrolla la acción de esta deplorable novela−.
Parida en 2020 cae en mis manos nada menos que la decimoséptima edición
publicada en febrero de 2025, con su inevitable faja donde palmeros culturales
de diverso pelaje la ensalzan hasta límites insospechados. Leída ahora en el 26
−se devora con mala baba en un par de sentadas, algo bueno debía tener−
investigo y veo que semejante tomadura de pelo fue considerada mejor novela de
aquel año por medios como El País, La Vanguardia o El Cultural… casi nada al
aparato mediático, ¿eh?
Nat, una traductora treintañera,
es la prota de esta especie de culebrón rural donde su autora la rodea de un
pequeño ramillete de secundarios de medio pelo (El alemán, Piter el hippie, el
casero sin nombre, etc.). Allí llega huyendo de la urbe para reinventarse en
busca de una oportunidad vital que la haga volverse a ilusionar… y donde acaba encontrando
un amor, diría que el ‘Amor’ en mayúsculas de todos los vecinos de esa pedanía
perdida de la mano de Dios...
Prosa facilona, sin ninguna
gracia ni recurso literario añadido. Personajes y paisajes mal construidos/descritos.
Trama inverosímil e incluso plagada de fallos narrativos imperdonables. En fin,
no vale la pena extenderse más, solo comentar que es la segunda novela de la
autora que leo (‘Cicatriz’ bastante mejor pero tampoco para tirar cohetes) y me
temo que será la última y es que hacía mucho tiempo que no leía nada tan
rematadamente malo.
Esto solo es una pequeña opinión −ya me disculparán, no tengo tiempo de escribir una reseña al uso o como me gustaba hacerlas en su momento− ¿Quién sabe? Igual ustedes acaban enamorándose de ella. Suerte si deciden, como en mi caso, probar fortuna en el juego del amor por los libros, esos que a veces salen rematadamente malos.
Publicada por Círculo de Lectores/Ediciones Versal. Edición: 1988. Título original: Marya: A Life (1986). Traducción de Carmen Franci Ventosa. 352 páginas.
«Des que Hanna abandonà la
ciutat, vaig trigar un temps a deixar d’estar a tot arreu al seu aguait, a
acostumar-me a les tardes sense ella, a fullejar llibres sense qüestionar-me si
eren bons per llegir en veu alta. Va passar un temps fins que el meu cos ja no
anhelava el seu; de vegades m’adonava jo mateix, dormint, que la buscava amb
els braços i les cames, i el meu germà va informar diverses vegades a taula
que, de nit, jo havia cridat «Hanna». També recordo hores de classe en que
únicament la somiava, únicament pensava en ella. La sensació de culpa que
m’havia torturat les primeres setmanes es va anar perdent. Evitava passar per
davant de casa seva, agafava d’altres carrers, i mig any després els meus pares
es van traslladar a un altre barri. No l’havia pas oblidada, Hanna, però amb el
temps el seu record va deixar d’acompanyar-me, restà enrere, com resta enrere
una ciutat quan el tren continua endavant. Es allà, en algun lloc darrera teu,
i sempre pots anar a cerciorar-te’n. Però quin sent té?»
Publicat per Columna Edicions/Planeta DeAgostini (Coberta edició Univers). Primera edició: abril de 1999. Títol original: Der Vorleser (1995). Traducció de Carme Gala. Premis: Hans Fallada Prize (1997), Laure Bataillon (1997), Prix des libraires du Québec - Roman-nouvelles-récit (1997), Evangelischer Buchpreis (2000), Eeva Joenpelto (2001). Adaptació al cinema: The Reader - Stephen Daldry (2008). 174 pàgines.
«Ara que m’havia alliberat
de les normes de la religió, era lliure de pensar com volgués. La ment era com
una trena amb molts cabells entrellaçats que ho contenien tot. Tota la història,
tot el coneixement a punt de revelar-se si aconseguies desxifrar el codi. La cara
de Jesucrist, l’arca de l’aliança, el número de telèfon de Déu, les zones no
descobertes de l’univers i les aventures sense fi dels personatges de ficció. Naixem
amb una ment, oberts a tot, sense por, sense límits coneguts, però amb cada
nova regla que ens imposen, la restricció la divideix. A l’edat de la raó
aprenem a viure, en relació al món, a l’ordre social, buscant un equilibri
entre la imaginació i el món que respirem. Creia que la saviesa i els misteris
sagrats existien en un llenguatge secret que vivia en els meus llibres, escrits
per persones que devien conèixer lletres d’alfabets antics. Els llibres em van
atreure abans de poder llegir-los, hi intuïa coses extraordinàries. Tot i que
havia llegit molts llibres, encara no havia pensat a escriure el torrent
interminable d’idees que em fluïen pel cap. Semblava natural sent lectora; els
llibres els escrivien els altres. Vaig començar a escriure, però res aconseguia
expressar un món interior brillant. Encara no havia trobar la meva veu».
Publicat per Club Editor. Primera edició: novembre de 2025. Títol original: Bread of Angels (2025). Traduït per Ricard Gil. 304 pàgines.
Audio/Cortometraje: AQUÍ