“És cert que els suïcides solen
deixar una nota per als seus, per a l’advocat si en tenen, per a la policia, i
ell no l’havia poguda escriure. Ja hi havia pensat abans. Però això no m’enquimerava.
No era un detall obligatori. Al xalet no devien haver trovat cap rastre de
persones estranyes; cal creure que la Juna havia comprès inmediatamente la situació
i que havia procedit en conseqüència, tancant la finestra. Si la policia havia
desconfiat, llurs sospites només podien recaure sobre dues persones: la noia i
la seva tia. I totes dues eren al teatre, on ella es devia haber preocupat prou
de fer-se veure. Sí, podia estar tranquil. Havíem aconseguit allò que volíem,
allò que els profesionals no consegueixen mai: un crim perfecte.”
Publicat per Edicions 62. Catorzena edició: juny de 1986 (La primera edició de Joc brut aparegué a la col·lecció «La Cua de Palla» el 1965). 110 pàgines.
