«Aquells records li van omplir el cap com postals que li enviava
el passat. Com si el passat per fi hagués trobat la seva adreça i li fes
arribar un correu sense distribuir des de feia quinze anys. Un record de
Marsella. El millor record de Marsella. Un deliciós record de Marsella».
***** *****
«S’havia
aturat en sec. Acabava de descobrir el significat d’aquell somni. Aquella dona
era un fantasma. El fantasma de les seves nits. I aquell fantasma l’agafava de
la mà. Per guiar-lo. Per conduir-lo. Cap a l’altra banda. Cap a una altra nit. La
veu li deia: «Per què no somrius? Per què no em vols somriure?». I altres
paraules que ell no entenia.
Era això el que el despertava, sempre, suat i tremolós. Aleshores bevia i es tornava a adormir. I tornava a sentir la veu, agradable i suau com sempre. I li tornava a allargar la mà. Estabornit per l’alcohol, el cervell se sumergia en una foscor espessa. Tan consistent com el formigó. Igual de freda. Una nit, ple fins dalt de vodka barat, fins i tot se li fa ver palpable la humitat de la foscor. Tenia aquella olor particular de la terra acabada de remoure, farcida de cucs».
Era això el que el despertava, sempre, suat i tremolós. Aleshores bevia i es tornava a adormir. I tornava a sentir la veu, agradable i suau com sempre. I li tornava a allargar la mà. Estabornit per l’alcohol, el cervell se sumergia en una foscor espessa. Tan consistent com el formigó. Igual de freda. Una nit, ple fins dalt de vodka barat, fins i tot se li fa ver palpable la humitat de la foscor. Tenia aquella olor particular de la terra acabada de remoure, farcida de cucs».
Publicat per Clandestina Editorial. Col·lecció crims.cat / Vol. 103. Primera edició: maig de 2026. Títol original: Le soleil des mourants (1999). Pròleg de Jordi Canal i Artigas / Àlex Martín Escribà. Traducció d’Albert Pejó. 270 pàgines.
