“Tinc una feina de monstre que em
va com un guant.
El Pare componia discursos d’encàrrec. Escrivia textos polítics. Al·legats per a litigants. Cartes professionals. Fredors. Formalitats. Era així com es guanyava la vida. Era un escriptor fantasma. Un logògraf. Preferia oferir paraules als altres abans que quedar-se-les. Escrivia textos distants, textos amb tarifa, així sentia que tenia el control d’un món per al qual comptàvem poc. Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència. El triomf no era seu. El fracàs no era seu. La desafecció no existia. Confiava en la latitud. Confiava en la retòrica. En l’escola de la eloqüència. La retòrica era una mare severa. Preferia pensar que les paraules no li pertanyien perquè no volia convertir-se en un ególatra o un nausebund. Per a ell, qualsevol ofici era un ofici de monstres, però aquell ofici lèmur li agradava de veritat perquè l’apartava del desig. El desig desorienta. Obstrueix. El desig és pecador. Seria molt estrany, deia, desitjar tant una criatura que no podria abraçar mai en vida. Seria molt estrany el combat constant amb la impotència. Seria molt estrany voler dialogar amb els morts. Seria molt estranya la idea d’avançar per no arribar enlloc. No volia aquest tipus de torment. Tot això ho deia mentre agonitzava sobre la paraula exacta d’una oració. Tot això ho deia mentre gaudia de l’acte muscular d’escriure.”
El Pare componia discursos d’encàrrec. Escrivia textos polítics. Al·legats per a litigants. Cartes professionals. Fredors. Formalitats. Era així com es guanyava la vida. Era un escriptor fantasma. Un logògraf. Preferia oferir paraules als altres abans que quedar-se-les. Escrivia textos distants, textos amb tarifa, així sentia que tenia el control d’un món per al qual comptàvem poc. Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència. El triomf no era seu. El fracàs no era seu. La desafecció no existia. Confiava en la latitud. Confiava en la retòrica. En l’escola de la eloqüència. La retòrica era una mare severa. Preferia pensar que les paraules no li pertanyien perquè no volia convertir-se en un ególatra o un nausebund. Per a ell, qualsevol ofici era un ofici de monstres, però aquell ofici lèmur li agradava de veritat perquè l’apartava del desig. El desig desorienta. Obstrueix. El desig és pecador. Seria molt estrany, deia, desitjar tant una criatura que no podria abraçar mai en vida. Seria molt estrany el combat constant amb la impotència. Seria molt estrany voler dialogar amb els morts. Seria molt estranya la idea d’avançar per no arribar enlloc. No volia aquest tipus de torment. Tot això ho deia mentre agonitzava sobre la paraula exacta d’una oració. Tot això ho deia mentre gaudia de l’acte muscular d’escriure.”
Publicat per LaBreu Edicions. Segona edició: octubre 2022. 154 pàgines.
