Vides potser – Joan Vigó

 

     “I seguir la rutina d’anar a veure la mare un cop al mes. Saludar el personal i anar a trobar-la en aquella sala gran, lluminosa i asèptica. El finestral enorme des d’on el jardí sembla un decorat d’òpera. Acostar-me sense que ella faci un sol gest de reconeixement. Fer-li un petó al front i aspirar la colònia que surt dels seus cabells escasos i blancs com la seva roba. Parlar-li com si m’escoltés. Un ritual que serveix per diferenciar-me del cabró del meu germà que no hi va mai. Per demostrar un amor indemostrable. Estic allà exactament quaranta-cinc minuts, en un monòleg absurd. Li explico que ara soc detectiu. Que investigo la vida d’un enterramorts. Que visc a Santa Marta. Que provo de dur una vida agradable i que molts cops me’n surto. Li parlo de tot allò que em passa pel cap sense que el seu rostre expressi res. Com si les meves paraules haguessin d’arribar a alguna zona de percepció que els científics encara ignoren. Com un puto ritual. A vegades poso el dors de la mà sota els seus narius. Per notar si respira. Per constatar que no està disecada. Sempre que me’n vaig, abans d’engegar el cotxe, poso Life’s a bitch dels Motörhead a tot volum. Accelero. Aixeco grava. Surto d’aquell recinte investit d’una ràbia que només els quilòmetres poden apaivagar.
     I torno a casa.
     I m’acostumo a ser de Santa Marta.”

 

Autor: Joan Vigó (Barcelona, 1964)

Publicat per LaBreu Edicions

Edició: Segona, desembre 2021

Il·lustració de la coberta: Núria Miret a partir del quadre ‹‹Marchesa Luisa Casati›› de Federico Beltrán Masses (oli sobre tela, 1920)

Pàgines: 276