“El metro és un drac ferotge que
entra violent, estrepitós i huracanat amb ànsies assassines, cec de fam.
L’acompanya una ventada sobrenatural i absorbent: els viatgeers ens hem
d’agafar fort per no veure’ns arrossegats per aquella escomesa, però fem veure
que no ens afecta perquè un dia ens van convencer que manifestar por era
humiliant. Som gent resignada perquè sabem que no podem fugir de la voracitat
del monstre i, quan aquest obre les cent boques que té al llarg del seu cos
d’ofidi, voluntàriament ens deixarem engolir. Dins la bèstia, mentre duri el
viatge, serem digerits a poc a poc, perdent una determinada quantitat dels
nostres líquids cerebrals, proteïnes de la sang i components seminals que
alimentaran el dimoni subterrani. Hi ha gent que es mareja, en les entranyes
d’aquest Leviatan. Lipotímies, claustrofòbia, angoixa, depressió, manca
d’autoestima, són simptomes inequívocs que, durant el trajecte, Llucifer els ha
xuclat més personalitat de la que poden suportar.”
