He vist coses que vosaltres, els
catalans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven barricades
incendiades més enllà de la Gran Via. He vist raigs laser que brillen
en la foscor del Portal de l'Àngel apuntant agents antiavalots.
He vist maletes i viatgers despistats
caminant per l'autopista sense entendre absolutament res. He vist la policia
desbordada i acollonida que no s'atrevia a entrar al pàrquing de l'Aeroport. He
vist manifestants llançant-los aigua a pressió i buidant la pols dels extintors
sobre els seus rostres. He vist antiavalots apallissant indiscriminadament gent
gran, turistes i menors d'edat. Els he vist pegar cops de puny al cap, insultar
i vexar tot aquell que duia una estelada penjada del coll. He vist trets a la
cara, caps deformats i ulls rebentats d'uns joves que no s'arronsen. Això he
vist: una nova lleva del biberó que ningú esperava ni coneixia i que
s'ha fet adulta amb els cops de porra de l'1 d'octubre. He vist un
poble determinat, fart, cansat i fastiguejat que ha dit que ja n'hi ha prou. He
vist amb els meus propis ulls aquests joves sense por i el seu bateig de foc,
embriagats d'impotència i violència. Els he vist calçant espardenyes com al 36
i arrancant llambordes amb uns dits plens de nafres. He vist escuts decorats
amb un poema de Pere Quart que feien rebotar les bales de goma disparades en
nom d'Espanya. Les he vist a elles a primera línia, tapant-se la cara amb el
mocador lila, encenent còctels Molotov i llançant pedres amb l'estómac com
si no hi hagués un demà. He vist el paviment de la plaça Urquinaona despullat
de panots i l'asfalt arrebossat de rocs. He vist la por, la ràbia i l'odi
darrere dels uniformes. Els he vist detenir, carregar, disparar i amenaçar
periodistes sense cap mena de mania, ans al contrari: descarregant tota la
ràbia acumulada contra els que expliquem què passa als nostres carrers. He vist
rocs immensos impactar contra els seus cascos. He vist dos-cents encaputxats
amb barres de ferro perseguir les furgonetes de la policia que fugien a tot gas
per la Ronda de Sant Pere. He vist gent d'ordre xiuxiuejant-me a
l'orella que ja tocava, que n'estan fins als collons de manifestacions de
colors i que tenim uns nanos molt macos, coi. He vist la sang tornar a brollar
pels mateixos carrers que tres segles abans va fer vessar Felip V. He vist els
feixistes anant de cacera, passejant-se impunement per la ciutat durant més de
tres quilòmetres mentre la policia s'ho mirava de lluny. Els he vist atacar com
si fossin hienes i trencar-li la mandíbula a puntades de peu a un jove
antifeixista. He vist com ens gasejava la policia i com ens ofegàvem entre
picor i llàgrimes. He vist els sanitaris treballant incansablement al peu del
canó mentre eren blanc de les bales de foam. Els he vist muntar un hospital
de campanya dins d'una porteria. Els he vist plorar, desesperats, amb
l'uniforme fluorescent al mig del camp de batalla i amb les mans plenes de
sang.
Tot això i més és el que he vist. Tots
aquests moments segur que no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.
És hora de lluitar.
Imatge i text: Jordi Borràs per a la web Fot-li Pou
