«Barcelona 2050. La capital saquejada pels
estrangers, que s’aniran apropiant de tot perquè seran els únics que ho podran
pagar. Compraran fins que només quedarà una ciutat sense habitants censats. Els
barcelonins seran arraconats, perquè no son aptes per al nou país que s’ha
gestat al llarg de dècades de servilisme turístic.
I tanmateix, els que no són aptes per a la maquinaria capitalista sempre són els més interessants. No aptes són els que no produeixen, les persones no monetitzables que cal mantenir confinades perquè només són una nosa per als engranatges de la societat. No aptes són la multitud cada vegada més nombrosa de trastocats, i sobretot trastocades −depressives, angoixades, psicòtiques, histèriques, deien abans, lúcides serien ara−, que són medicats fins a la zombificació i, quan això no funciona, inhabilitats i reclosos en sanatoris; no aptes són els delinqüents engarjolats; els artistes, els escriptors, els dramaturgs, que no generen beneficis, obligats a malviure, a humiliar-se mediàticament, a exercir de bufons de la cort i recloure’s en teatres, museus i llibreries, en les presons de l’art; els menors que no tenen edat de treballar també empresonats en institucions educativopenitenciàries fins que se’ls posa en circulació un cop ensinistrats; els vells inútils, tancats en residències opaques on ja només s’espera la seva mort, com més enllà millor, perquè no emprenyin, de fet molts no es mouen, no parlen, alguns ni tan sols pensen, només responen als estímuls igual que un grapat de cèl·lules sense capità, no emprenyen però generen un fluix econòmic de dos mil euros mensuals per cap; els malalts i els ferits, ingressats en hospitals fins que se’ls pot reintegrar al sistema. Sanatoris, centres penitenciaris, teatres, museus, llibreries, escoles, instituts, residències, hospitals, esglésies: presons per als improductius.»
I tanmateix, els que no són aptes per a la maquinaria capitalista sempre són els més interessants. No aptes són els que no produeixen, les persones no monetitzables que cal mantenir confinades perquè només són una nosa per als engranatges de la societat. No aptes són la multitud cada vegada més nombrosa de trastocats, i sobretot trastocades −depressives, angoixades, psicòtiques, histèriques, deien abans, lúcides serien ara−, que són medicats fins a la zombificació i, quan això no funciona, inhabilitats i reclosos en sanatoris; no aptes són els delinqüents engarjolats; els artistes, els escriptors, els dramaturgs, que no generen beneficis, obligats a malviure, a humiliar-se mediàticament, a exercir de bufons de la cort i recloure’s en teatres, museus i llibreries, en les presons de l’art; els menors que no tenen edat de treballar també empresonats en institucions educativopenitenciàries fins que se’ls posa en circulació un cop ensinistrats; els vells inútils, tancats en residències opaques on ja només s’espera la seva mort, com més enllà millor, perquè no emprenyin, de fet molts no es mouen, no parlen, alguns ni tan sols pensen, només responen als estímuls igual que un grapat de cèl·lules sense capità, no emprenyen però generen un fluix econòmic de dos mil euros mensuals per cap; els malalts i els ferits, ingressats en hospitals fins que se’ls pot reintegrar al sistema. Sanatoris, centres penitenciaris, teatres, museus, llibreries, escoles, instituts, residències, hospitals, esglésies: presons per als improductius.»
Publicat per Anagrama Editorial. Primera edició: març 2026. Premis: 11è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. 248 pàgines.
