Si em podeu treure per fi
un tros d'ànima i no fer-me mal sense miraments. No poséssiu cap cara d'espant al
veure'm per dins el cor ben corcat. Si em moro a casa què direu quan els veïns
preguntaran, voldran saber-ho tot de cap a peu. Som tan ingenus fets de figues
de moro i molles de pa sense amanir, no goséssiu posar gaires entrebancs al
ritme que us dona aquest mirall capgirat. Perdut de sobte en el no-res. no sé
com podré reaccionar. Tinc por de no complir com fa al cas, són tan absurdes
aquest munt de llàgrimes que us baixaran galtes avall, i l'àvia se'n riu vés per on no es queixava
mai, amb xuca-mufla refilava: no miris més a dintre meu, que ni de prop ni de
lluny en trauràs ni cinc, no perfumis més aquest calaix pudent amb tantes
roses, lliris i pensaments. Prou depèn prou. xai de Déu, xai... estic ben mort,
fe, fe...
