“Els pantalons de vellut
de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava
fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de
cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia
l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia
dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les
glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a
imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva,
una vida més palpable que els meus somnis de patufet.”
