“La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú
aixeca la vista quan passa pel seu costat. Va a nedar a la piscina de la
universitat, menja al Dinning Hall amb els cabells molls, al vespre passeja pel
camp de criquet. Ella troba Dublín extraordinàriament bell quan fa un temps
humit, la manera que té la pedra grisa de tornar-se negra, la pluja movent-se
entre l’herba i xiuxiuejant per damunt de les teules relliscoses dels teulats.
Gavardines que rellueixen sota la llum submarina dels fanals. Pluja de plata
com xavalla enmig de les llums del trànsit.”
