“No puc recordar, ni tan sols en favor del relat, com m’ho
vaig fer per trobar el petit restaurant tradicional en què treballava. Només recordó
que Mostar brillava com una cafetera de coure, encara que el dia era
inexplicablement llòbrec, tenint en compte la calor insofribre. Recordo els
turistes i els seus para-sols sintètics. Estaven escampats pel Pont Vell com
corones de flors de plàstic en una tomba important.”
