“A la fi, el sol es va començar a amagar. Van entrar a la
cabana i van disposar els sacs de dormir sobre màrfegues a la sala principal.
En Roy va contemplar el roig del cel a través de l’estreta finestra mentre ell
i el seu pare es despullaven en la foscor. Després es van ficar dins els sacs,
però cap dels dos no es va adormir. En Roy veía com el sostre s’elevava damunt
del seu cap i el terra se li enduria a l’esquena, i va fer vagarejar la ment
fins que finalment es va endormiscar i de sobte es va tornar a desvetllar
perquè es va adonar que sentia plorar el seu pare silenciosament, amb sorolls
esmorteïts i ofegats. L’espai era tan petit… en Roy no sabia si podia fer veure
que no ho sentia, però ho va fer de totes maneres. Es va quedar ajagut i
despert una altra hora sencera, li va semblar, i el seu pare continuaba plorant
sense parar, però a l’últim en Roy estava massa cansat. Va deixar de sentir el
seu pare i es va adormir.”
