jueves, 27 de febrero de 2025

Gene Hackman (1930-2025)

 

"I was trained to be an actor, not a star. I was trained to play roles, not to deal with fame and agents and lawyers and the press."

Geni, Genio, Genius... Gene.

Foto: Evening Standard/Getty Images – The New York Times

martes, 25 de febrero de 2025

Les palmeres salvatges – William Faulkner

 


«Quan va despuntar l’alba, gansonera i emplujada, els dos presidiaris i vint reus més eren dins d’un camió. Un pres de confiança al volant, dos guàrdies armats amb ell a la cabina. A dins de la caixa, de parets altes i sense sostre, els presos s’estaven drets tots enxubats com mistos en una capsa en vertical o com els filaments de cordita en un cartutx, tots ells com llapissets a peu dret, engrillonats pels turmells amb una única cadena que serpentejava entre els peus immòbils i les cames brandant i un garbuix de pics i pales, i que pels dos extrems estava trincada a la carrosseria metàl·lica del camió.
     Llavors, tot d’un plegat, van veure la inundació sobre la qual el pres rabassut feia dues setmanes, o més i tot, que els llegia els articles que ells escoltaven. La carretera anava cap el sud. Estava construïda sobre un terraplè -que en aquelles contrades en deien un terrer- d’un parell de metres i mig d’alçada per sobre de les àmplies planes del seu voltant, enrivetat a banda i banda per les rases d’on havia sortit la terra per construir-lo.»

Publicat per Edicions de 1984. Primera edició: gener de 2022. Títol original: The Wild Palms (1939). Traducció d’Esther Tallada. 384 pàgines.

viernes, 21 de febrero de 2025

La Cubana: 45 anys jugant a fer teatre

 


Molt recomanable aquesta exposició al Palau Robert.
Fins al 25 de maig (accés lliure i gratuït).

Per a més informació: AQUÍ

domingo, 16 de febrero de 2025

Quanta, quanta guerra... – Mercè Rodoreda

 

«¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida, i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les ratapinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi penjaven talment drapots socarrimats.»

Publicat per Club Editor. Segona edició: març 1981. Pròleg a «Quanta, quanta guerra...» de Mercè Rodoreda. 250 pàgines.

lunes, 10 de febrero de 2025

BCNegra 2025

 


Cartel: Núria Garcia Traveria (Furia)
· Del 10 al 16 de febrero de 2025

Programa completo: AQUÍ

domingo, 9 de febrero de 2025

Dick o la tristeza del sexo – Kiko Amat

 


     «La casa de Montse Morales se encuentra al final de una calle sin asfaltar, muy empinada, que trepa por la ladera del monte Sant Ramon. Franki la asciende con pies esperanzados. Es una tarde abril de temperatura agradable, aunque amenaza lluvia. A la izquierda, en el llano más cercano, puede ver los campos de cerezas, recién revividos por la primavera. Tras ellos se distingue casi todo el delta del Llobregat, las grúas del puerto, incluso el mar. Varias fábricas, de cemento y componentes, en los polígonos. Algunas de las chimeneas echan humo gris, y el humo se disuelve en el cielo de color acero, hasta que uno no sabe dónde termina una cosa y empieza la otra.
     En el rostro del chico se dibuja una sonrisa cauta. Un observador neutral, de haberlo, definiría su estado de ánimo como «anhelante». Tras mucho meditar, ha decidido que va a intentar «montárselo» con Montse. Por qué no. Él es un hombre de voluntad e intelecto. No tiene fuerza física ni belleza exterior, eso es cierto, pero es asimismo consciente de su superioridad mental, y también de su espíritu épico. Que hasta la fecha nadie haya sido capaz de ver ninguna de las dos cosas le sume en la perplejidad.
     Empieza a llover, unas pocas gotas. Huele a ginesta y farigola, tierra mojada, resina de los pinos. Se sube el cuello de la camisa, un acto de finalidad incierta, mientras imprime una nueva prisa a su paso. A la izquierda, una torre eléctrica muy alta se eleva en la pendiente, con sus series de élitros de acero extendidos, como una gigantesca langosta metálica.»

Publicado por Editorial Anagrama. Narrativas hispánicas vol. 755. Primera edición: enero 2025. 380 páginas.

viernes, 7 de febrero de 2025

Bunbury - Para llegar hasta aquí

 

Husmeando en el Youtube veo que Bunbury ha sacado un nuevo tema en este 2025. Bien por ti, nen. Allá que voy pinchando el enlace y, 167.000 visualizaciones en 15 horas después (joder la peña del mundo mundial como se entera de las cosas), pues me ha gustado mucho, y como en este blog el susodicho tiene su propia etiqueta particular pues me dispongo a compartir esta rola con ustedes. Abierto en canal, desde su ídem oficial… mil partidas perdí.

VÍDEO: AQUÍ

martes, 4 de febrero de 2025

Un día bueno - Karmelo C. Iribarren

 


No somos más
que el tiempo que nos queda
caminando hacia el olvido
que seremos.
 
Es duro, pero es así.
 
El resto, literatura.
 
Lo mejor
es no pensarlo mucho:
seguir andando,
tomar cafés, enamorarse,
ver la lluvia…