«¿Oi que ho saps que sóc
la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de
blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes
després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em
va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit
del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats.
No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit,
al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava
un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida, i
em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la
nit, baralles, pudor de fum, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava
grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar
a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les
ratapinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi
penjaven talment drapots socarrimats.»
Publicat per Club Editor. Segona edició: març 1981. Pròleg a «Quanta, quanta guerra...» de Mercè Rodoreda. 250 pàgines.
