«Les llibreries no tenen
prou lloc per deixar reposar els llibres, les biblioteques, els diners per
adquirir-los. I els intents per inflar la massa lectora han naufragat abans de
voltar els esculls del cretinisme institucional. No és veritat, però hi ha més
escriptors que lectors, més llibres que tauletes de nit. Hi ha més escriptors
que mai perquè més d’un entra a la roda i ja no en sap sortir. O no».
«Jo voldria, com a mínim,
que a tu no t’aixequessin la camisa. Els escriptors de debò necessiten un bloc
de marbre per acabar deixant a punt un puto cendrer. Començar pel cendrer és
ganduleria, malaptesa, ganes d’aparentar».
«L’escriptor escriu. L’editor
s’encarrega d’endreçar-ho (en graus diversos) i de fer-ho arribar al món.
Correctors, maquetadors, un petit exèrcit deixarà el text en les millors
condicions possibles. Un cop a la llum del dia, els crítics professionals s’hauran
de encarregar de triar el gra de la palla. Els programes de cultura, els
mitjans i les xarxes socials en parlaran. A les presentacions, els presentadors
diran que l’obra és un diamant. Segons del tipu que sigui, l’escriptor passarà
dies i dies autopromocionant-se. Potser haurà guanyat un premi i tot. La recepció
de l’0bra serà més apagada, o més encesa, segons la combinació dels aspectes
anteriors, i d’ulteriors que cadascú detectarà. El procés sol ser curt i dramàtic.
Pocs mesos (o poques setmanes) enllà de la publicació, autor i obra
desapareixeran circumstancialment del mapa immediat, la claca genèrica ja
correrà darrera d’una altra xirimoia, i adeu, que l’hola ja el tens».
Publicat per Arcàdia. Primera edició: maig del 2024. Subtítol: O no. Llegir, escriure, publicar. 320 pàgines.
