“EN AQUELLA VIDA DE RUÏNES I BARS
ABOCATS AL TANCAMENT, Charly sucumbí molt prompte. Es quedà a soles. Tant com
jo. Ell en el lumpen, jo en el Mercat. Els equilibris del vell barri Xino es
trencaren i l’heroïna feu la resta. La ciutat el soterrà en la fossa comuna
dels empestats. No hi ha cap làpida que el recorde. La València negra oscil·la
entre la perversió i l’oblit. És un cementeri metafísic a joc amb el paisatge.
El riu sense aigua, la burguesia de l’Aquarium, les muralles en el subsol, les
séquies silenciades, els joguets trencats. Oblidar, a València, és un esport
que ni tan sols arriba a necessitat. S’oblida amb alegria i l’oblit preval. Al
final, els actes fallits, el victimisme i els projectes frustrats alenen una melancolia
de baixa estofa, superficial, lleugera, escatològica. És una melancolia que s’esgota
en un raig. El raig és efímer, però la malaltia no. La malaltia és crònica i
incurable. La llum ho amaga tot. No permet ni la tirania literària que estimula
la imaginació dels sentimentals. És una ciutat maleïda que ni tan sols ho sap.
En eixe oblit construïx el seu caràcter. Es mostra tan superba que deixa sense
alé els filòsofs i avorrix els poetes. Aquells que l’escriuen la descriuen
sense donar-li volada. Una ciutat sense volada és sempre una ciutat inacabada.
Les ciutats sense volada acaben sent rèpliques
mediocres de les ciutats amb novel·la. Ara és tard. L’època en què una novel·la
inventava una ciutat ja va passar.”
