“Són diverses les drogues que
puc associar a determinades músiques, abans i després de les aventures uhtòpiques,
però, en pro d’una certa objectivitat, he d’aclarir que no és pas imprescindible
sumar-les. Molts companys i amigues, parents i desconeguts, van saber frenar a
temps i, a pesar d’alguna socarrimada, no van arribar mai als poltres de l’infern.
Afortunadament, ja que en cas contrari els índexs de toxicomanies haurien
arribat a la condició de plaga. És impossible conèixer, almenys amb els meus
mitjans, el tant per cent real de ionquis i coqueros que hi havia entre 1980 i
1985, per exemple, d’entrada perquè els propis afectats ho ocultaven fins que
no hi havia més remei, i de sortida perquè en comptes de persones amb una
malaltia greu que necessitaven tractament i ajuda, encara se’ls tractava com a
viciosos impenitents. Cosa que, en el fons, també devíem ser. L’administració, espanyola
i catalana, es dedicava a organitzar políticament el país i la pròpia administració,
i va trigar molt a adonar-se que els efectes sobre la població d’entre quinze i
quaranta anys serien devastadors, comparables per xifres a les baixes d’una
guerra o d’una epidemia. I qui sap fins a quin punt no és certa la teoria de la
conspiració, segons la qual les autoritats ens deixaven desbocar a gust per
tenir-nos distrets i allunyats dels seus tripijocs.”
Pàg. 180 - Interludi Daniel: Els orígens d'Uhtòpica (1976-81)
