“L’home canut aixeca un got i torna a brindar, somriu. Uns
altres cinc gots s’alcen per tocar el seu, la llum davalla en cada gotet perquè
ho diu la llei. Els gotets els sostenen uns braços que són d’uns homes que no
trigaran a tallar el crani del macaco amb un bisturí, l’obriran com si fos la
tapa d’un pot. Els homes en consumiran el cervell per torns, sucat en alcohol o
engolit amb alls d’un plat de porcellana, tot plegat mentre el mico cameja sota
la taula. La canya de pescar que es llança una vegada i una altra però no toca
mai l’aigua. Els homes creuen que l’àpat els lliurarà de la impotència, que com
més s’enrabia el mico, més forta és la cura. Tot això ho fan pel futur del seus
gens, pel bé dels seus fills i filles.”
