“Pare i filla són davant del vaixell. Sembla un vaixell militar. A la xemeneia hi brilla l’estrella vermella. De seguida miro les lletres de la paraula Proleterka. Ennegrides, tacades de rovell, oblidades. Són unes lletres sublims. És l’hora de la posta. El vaixell és gros; amaga el sol, que està a punt de caure a l’aigua. És fosc, brea i misteri. Ha sobreviscut a la intempèrie, als naufragis, un vaixell pirata construït com una fortalesa. Pugem l’escala. Els oficials ens esperen. Som els últims. A en Johannes li costa pujar, un oficial l’ajuda. Ens ensenyen la cabina. Petita. Jo havia d’estar-hi amb en Johannes. Els dos llits, l’un al damunt de l’altre. Hauré de dormir al de dalt. El Proleterka salpa a les sis del vespre. Llisca suaument per damunt de l’aigua. Un so ronc precedeix la partida. Un so d’adeu. No es pot tornar enrere. Miro per l’ull de bou. Em pregunto com m’ho hauria de fer per sortir del mar, per entrar-hi, si volgués anar-me’n com en Martin Eden.”
