“Ja estem a 16 d’agost, però tot continua igual: les
ferides, la frustració, la tribu, el rum-rum d’una societat il·lusionada,
obnubilada i espantada, estirant uns i altres una goma elàstica amb l’objetiu
que es trenqui, que alguna cosa es rebenti, que es facin fotos i que Europa hi
intervingui. És com si aquest país no sabés avançar sense que algun militar es
revoltés a l’Àfrica cada cert temps i que s’aprofités una crisi per prémer el
botó de sortida. La fascinació per l’home d’ordre i pel bandoler existeix.
Orwell –que és alguna cosa més que una plaça que hi ha pel Raval- va deixar
escrit que els catalans eren profundament antifeixistes en la mateixa mesura
que simpatitzants del totalitarisme: no és posible la dissidència a la tribu,
la paranoia de l’enemic interior i exterior. Molta gent està trobant una manera
senzilla d’expiar el seu pujolisme i altra la seva ànsia de revenja i sang.
Espero que tot rebenti d’una vegada, però que no hi hagi ni un sol mort. Tot i
que em sembla que uns i altres esperen que n’hi hagi per aconseguir arguments
en aquest tauler d’escacs. Allò dels herois, patriotes i estrategs només arriba
amb les interrupcions per a publicitat i quan s’obren les pàgines dels llibres
d’història.”
