“Envellim, esperem tranquils a la cua dels condemnats a
mort. Ens executen l’un rere l’altre, dins el camp d’extermini més sinistre.
Primer se’ns despulla de la bellesa, la joventut i l’esperança. Se’ns embolica
dins les vestidures sagrades dels penitents de les malalties, l’extenuació i la
putrefacció. Els nostres avis moren, executen els pares al davant nostre mateix
i de sobte el temps s’escurça, i et trobes amb el teu rostre reflectit al tall
de la dalla. I justament aleshores tens la revelació que vius en un escorxador,
que se’ns massacra, generació rere generació, i després ens engoleix la terra,
que a molts se’ls empeny més enllà, a la gola dels inferns, i que ningú,
absolutament ningú, no pot fugir-ne. Que ja no viu ni un sol home dels que veus
a les pel·lícules dels Méliès sortint per la porta d’una fàbrica. Que
absolutament tots els que apareixen en una fotografia de color sèpia de fa
vuitanta anys són morts. Que tots venim al món des d’un abisme espantós sense memòria,
que patim horrors en una engruna de pols del món interminable i que després
morim en un nanosegon, com si mai no haguéssim viscut, com si mai no haguéssim
existit.”
Nota: Fragment trobat a la pàgina 194 (actualmente
llegint-lo, tot just a la pàg. 200- Capítol 14) de les 880 fulles que te aquest
meravellós arbre literari. MASTERPIECE.-
