“Arriba un moment en què no hi ha res que obstaculitzi, en
què l’espai necessari ha quedat alliberat, en què tot és al seu lloc, endreçat,
classificat, passat en net. El silenci és total, el coixí està ben posat a la
cadira, el teclat de l’ordinador només espera els dits que l’activin.
Arriba un moment en què cal posar-s’hi, retrobar el ritme de
treball, l’impuls, la determinació. Però no passa.
Arriba un moment en què et dius que és una qüestió de
disciplina, que només cal clavar-se una bona puntada de peu al cul, i llavors
et poses a fer feina, despertes la bèstia a l’hora que toca i, de bon matí, t’asseus
a taula, hi ets, t’hi mantens. Però no passa res.
Arriba un moment en què et dius que això no hauria d’anar
així, que no era pas tan dolorós, o que, si ho era, aquell dolor comportava una
part de gaudi, però aquí no, no és més que una desfeta. La meva mirada buida
davant de l’ordinador.”
