“Mentre estava immers en aquests pensaments, se’m van acudir
un parell de versos i vaig treure la llibreta i el llapis per escriure’ls a la
llum de la lluna abans no em marxessin del cap. Em va venir de gust beure’m el
sake que encara em quedaba; en vaig fer un glop i vaig escriure una mica més, i
quan per fi en vaig haver escurat l’última gota, vaig llençar l’ampolla al riu.
En fer-ho vaig sentir un cruixit entre les canyes de més a la vora, i quan em
vaig girar cap al lloc d’on havia sortit aquell soroll vaig veure un home dins
el canyat, talment com si fos la meva ombra. La sorpresa va fer que me’l mirés
un moment de fit a fit, amb una expressió gairebé insolent, però ell em va
saludar amb una veu ben clara, sense vacil·lar ni un sol instant. Quina lluna
tan preciosa, ¿oi?, va fer.”
