«Mientes cuando te crees que es verdad. Si ya sabes que es una mentira, entonces eso no es mentir».
SAM SHEPARD
*Cita encontrada en mi lectura actual: “Bajar es lo peor” de Mariana Enríquez (Segunda parte, página 163). Más allá del contexto de la narración llevo media hora dándole vueltas… al final decido inmortalizarla aquí en el blog.
Ayer vimos “El 47” (Marcel
Barrena, 2024). Basada en hechos reales acaecidos en aquella Barcelona
contracultural de los años 70 del siglo pasado que ya solo parece habitar en el
olvido ha conseguido tocarme la fibra como hijo del extrarradio barcelonés. Sin
ser una película redonda, alguna laguna en el guion, me parece muy recomendable
para interesados en temas sociales por la fidelidad en el retrato o recreación de
aquella época en que las asociaciones vecinales consiguieron tantas y tantas
cosas a base de lucha y cohesión humana, algo que a día de hoy, en que a duras
penas llegas a conocer al vecino de rellano, parece poco menos que imposible.
Con un reparto ajustado, enorme una vez más Eduard Fernández con olor a Goya, y
un metraje algo escaso (el salto temporal queda cojo desde aquel 1958 en que
arranca la película, algunas imágenes antiguas metidas con calzador, hasta 1978
cuando acaba desarrollándose el zenit argumental), la película se sostiene muy
dignamente a través del trabajo conjunto de todo el equipo.
Rescato de la BSO su canción principal, “El borde del mundo” interpretada por la artista canaria Valeria Castro, que pueden escuchar/ver junto al tráiler de la peli: AQUÍ
«El mar que s’estén davant
meu mentre escric, més que guspirejar, resplendeix sota el sol insípid de maig.
Mentre canvia la marea, es reclina tranquil·lament contra la terra, gairebé
sense cap resta d’ones ni escuma. Prop de l’horitzó és de un to porpra
esplèndid, esquitxat amb línies regulars de verd maragda. A l’horitzó és de
color indi. Prop de la platja, on la meva vista queda emmarcada per piles cada
cop més altes de roques grogues desiguals, hi ha una franja d’un verd més clar,
glaçat i pur, menys radiant però opac, no transparent. Som al nord, i la
intensa llum del sol no pot penetrar en el mar. Allà on l’aigua serena colpeja
les roques continua havent-hi una mena de pell de color a la superfície. El cel
sense núvols es veu molt pàl·lid a l’horitzó indi, que li dibuixa un lleu traç
d’argent. El seu blau s’intensifica a mesura que s’acosta al zenit, on vibra.
Però el cel sembla fred, fins i tot el sol ho sembla».
Publicat per Edicions de 1984. Primera edició: gener de 2017. Títol original: The Sea, the Sea (1978). Traducció de Laura Baena. Premi: Booker (1978). 734 pàgines.
Publicado por Malastierras editorial. Primera edición: septiembre de 2021. Año de publicación: Sudamericana, 1968. Premio: Municipal de Literatura (1968). 500 páginas.
Reacciones tardías: avisos de
alerta a los teléfonos cuando hacía horas que todo estaba anegado. Construcciones
en terrenos orográficamente peligrosos. Siglo XXI bien avanzado y todavía no hemos aprendido
nada, terrorífico todo. Amunt València 🙏
«Aquest escriptor havia
defensat que tots els homes són, en el fons, viatgers en un paisatge
il·limitat. Però fins i tot els homes de les planes (que haurien d’haver aprés
a no témer els horitzons immensos) buscaven punts de referència i senyals en el
pertorbador terreny de l’esperit. Un home de les planes que se sentia empès a
multiplicar les aparicions dels seu monograma o una selecció de colors nova a
les planes visibles l’únic que feia era marcar els límits del territori que
reconeixia. Un home com aquest hauria fet millor d’explorar el que fos que hi
hagués més enllà de les coses il·lusòries que es podien representar amb simples
formes i motius».
Publicat per Minúscula editorial. Primera edició: novembre del 2014. Títol original: The Plains (1982). Traducció de Marta Hernández Pibernat. 144 pàgines.
«La Varsòvia de la seva infància,
un gran llum: el va encendre, volia fer-lo viure dins dels seus ulls. La corba
de les potes del buró de la seva mare. La forta olor de pell de l’escriptori
del despatx del seu pare. L’extensió de rajoles blanques del terra de la cuina,
les grans olles fumejant, una escala estreta que duia a la torre, a tocar de
les golfes... la casa de la seva infància, que allotjava un miler de llibres. Polonès,
alemany, francès, els llibres de llatí del seu pare; el prestatge de les
revistes literàries que de tant en tant publicaven poesies de la seva mare, en
versos curts com telegrames apassionats. Cultura, civilització, bellesa,
història! Carrers amb racons sorprenents, cases de formes venerables, ràfecs
antics i encantadors, torretes inesperades i subtils, campanars, llustre,
antiguitat! Jardins. Tothom que parla de París és que no ha vist mai Varsòvia».
Publicat per Viena Editorial. Segona edició: abril del 2010. Títol original: The Shawl (1989). Traducció de l’anglès de Dolors Udina. Premis: O’Henry (1981,1984). 92 pàgines.
«Jo vivia en un lloca així. No es broma.
Carrera avall, una prostituta negra que feia caure d’esquena compartia llit amb
un nan que jurava que era un cantant de boleros. Carrer amunt, un home malvenia
saques de taronges a prop del cementiri, i quan anava bufat deia que era el
campió del món de petanca. Sense oblidar el bingo, les tres botigues de
compravenda d’or que e ren punts de trobada de tots els raters i pispes dels
voltants, i la tasca del tipus amb cara d’estar a punt de vomitar, on l’índex
de toxicomanies feia trontollar totes les enquestes de Sanitat. Una vegada dos
nanos del centre, amb les seves barbotes i la seva roba cara, van entrar-hi a
beure massa estona pensant que era un lloc autèntic. Van mirar durant massa
estona a un parroquià que bevia sense samarreta -a l’estiu molts se la trien- i
van haver de fugir a cuitacorrents, amb alguna dent esquerdada».
Publicat per Pagès Editors. Subtítol: Manual de supervivència: una novel·la. Primera edició: febrer de 2023. Pròleg de Jordi Dausà Macort. Premi Montflorit de novel·la 2010. 218 pàgines.
