Marjane Satrapi (1969-2026)

 

🌹

El blues de la fi del món – Etgar Keret

 

INSOMNI

«Les tres de la matinada són el prime time de l’ànima. La programació està a punt de començar i ves a saber què emetran avui. I doncs, per què et sorprèn estar suant? A vegades posen ansietat, els caps de setmana depressió, però el més popular és aquella sensació que et fa tremolar de cap a peus i contraure la gola. No és felicitat. Si fos felicitar ho sabries. Has llegit prou sobre la felicitat per entendre que no ha de fer tant de mal.
     Al teu costat hi ha una dona guapa al llit amb la boca oberta, pintant un cercle de saliva perfecte i delicat sobre el coixí. L’estimes eternament, però saps que tard o d’hora es morirà. Tu també et moriràs; si tens sort, un minut o dos abans que ella. Mai se t’ha donat bé el dol, ni les llàgrimes, ni assentir educadament a tots els que vindran a donar-te les condolences. A l’altra habitació hi ha un nen inquisitiu que encara no ha conegut la por i que ronca com un ancià serrant el tronc de l’arbre de la seva vida. Una dona i un nen dormen al teu voltant, tan egoistes i enfurismats com qualsevol altra persona d’aquesta ciutat, però són teus. Teus, no com un bé adquirit o heretat o saquejat. Són teus com unes males herbes que han aparegut de cop al terra de la teva ànima, que creixen a les esquerdes sense pla o objectiu. No són allà per embellir o decorar o aromatitzar el jardí. No són allà. Són aquí.
     Tanques els ulls, les parpelles es postren agraïdes davant el déu del son. D’aquí a quatre hores, si surt el sol, et tornaràs a despertar amb una gloriosa trempera matinera. És d’admirar, que algú de la teva edat encara es llevi cada dia amb tantes ganes de follar-se el món».

Publicat per La Segona Perifèria. Primera edició: maig del 2026. Títol original: אוטוקורקט/Autocorrect. Traducció de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley. 192 pàgines.

Sonny Rollins (1930-2026)

 

Without a Song - AQUÍ

God Bless the Child – AQUÍ

Psicopompo – Amélie Nothomb

 

Desconfiad de los que afirman: «No aspiro a gran cosa: solo a escribir». O están mintiendo o algo aún peor. Escribir es el deseo más elevado, igual que el deseo de volar. Ningún pájaro piensa: «No aspiro a gran cosa: solo a volar». Para practicar el vuelo cada día, es consciente de que se trata de algo colosal. El interés de escribir a diario está también ahí: en no olvidar jamás hasta qué punto resulta difícil.

Publicado por Anagrama Editorial. Primera edición: marzo 2026. Título original: Psychopompe (2023). Traducción de Sergi Pàmies. 142 páginas.

Som Campiones de Europa 🏆🏆🏆🏆

 

FINAL UWCL - Oslo, 21 de maig de 2026

Barça 4 -Ewa Pajor (2), Salma Paralluelo (2)-

Ol. Lyonnes 0

Els erms – Carlota Gurt

 

     «Barcelona 2050. La capital saquejada pels estrangers, que s’aniran apropiant de tot perquè seran els únics que ho podran pagar. Compraran fins que només quedarà una ciutat sense habitants censats. Els barcelonins seran arraconats, perquè no son aptes per al nou país que s’ha gestat al llarg de dècades de servilisme turístic.
     I tanmateix, els que no són aptes per a la maquinaria capitalista sempre són els més interessants. No aptes són els que no produeixen, les persones no monetitzables que cal mantenir confinades perquè només són una nosa per als engranatges de la societat. No aptes són la multitud cada vegada més nombrosa de trastocats, i sobretot trastocades −depressives, angoixades, psicòtiques, histèriques, deien abans, lúcides serien ara−, que són medicats fins a la zombificació i, quan això no funciona, inhabilitats i reclosos en sanatoris; no aptes són els delinqüents engarjolats; els artistes, els escriptors, els dramaturgs, que no generen beneficis, obligats a malviure, a humiliar-se mediàticament, a exercir de bufons de la cort i recloure’s en teatres, museus i llibreries, en les presons de l’art; els menors que no tenen edat de treballar també empresonats en institucions educativopenitenciàries fins que se’ls posa en circulació un cop ensinistrats; els vells inútils, tancats en residències opaques on ja només s’espera la seva mort, com més enllà millor, perquè no emprenyin, de fet molts no es mouen, no parlen, alguns ni tan sols pensen, només responen als estímuls igual que un grapat de cèl·lules sense capità, no emprenyen però generen un fluix econòmic de dos mil euros mensuals per cap; els malalts i els ferits, ingressats en hospitals fins que se’ls pot reintegrar al sistema. Sanatoris, centres penitenciaris, teatres, museus, llibreries, escoles, instituts, residències, hospitals, esglésies: presons per als improductius.»

Publicat per Anagrama Editorial. Primera edició: març 2026. Premis: 11è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. 248 pàgines.

Materia prima - Jörg Fauser

     «Estación central de Frankfurt/Main. Miré por la ventanilla y vi que la ciudad seguía creciendo. Medio día en el campo y ya tenía nostalgia de las vías, de los puestos de enclavamiento, del cartel de pastillas Togal sobre los trenes en vía muerta, el hollín, el ruido, las gaviotas, los aullidos, el rostro de la masa, en el que podías desaparecer para preservar el tuyo.
     En el andén, respiré hondo, no conocía un olor que significara más para mí que el de mi ciudad. Ternía hambre y engullí una salchicha de ternera. Olía bien. Paseé lentamente por el vestíbulo, absorbí los olores, recopilé instantáneas. Unos negros uniformados bailaban con la música de un transistor, un viejo vagabundo se enfrentaba a los policías de la estación, carretillas eléctricas llevaban las sacas de correo a los trenes, unos yugoslavos pedían a gritos una última cerveza en el quiosco de bebidas. Un guaperas rondaba a un chapero, una puta se torcía el tobillo sobre el tacón de aguja, los carteristas delante del mostrador del banco, damas elegantes de rostros hostiles del brazo de hombres que aparcaban donde estaba prohibido, familias indias con un escuadrón de niños y carros de equipaje, y fuera la noche con una tormenta de sirenas».

Publicado por Sajalín Editores. Primera edición: marzo de 2026. Título original: Rohstoff (1984). Traducción de Carlos Fortea Gil. 298 páginas.

Dia de la Madre

 

Mother, do you think they'll try to break my balls?

VÍDEO: AQUÍ

Ánima fatua – Anna Lidia Vega Serova

 

«MOSCÚ, MASKVÁ, LA MOSKOVIA, MUNDO HETEROGÉNEO DE MIL MATICES, donde convergen todas las aristas de la esencia rusa, todas las contradicciones entre barbarie y progreso, sagrado y profano. Europa y Asia; ciudad de infinitos semblantes, quemada cien veces y renacida con humilde estoicismo, mezcla única de aberración, gloria y tristeza. Su cielo de noche es patéticamente rojo sobre la más roja de las plazas, su aire está viciado de proclamas, sus hombres se emborrachaban y lloran como mujeres y sus mujeres corren agitadas para alcanzar el último tren; y sus viejos y niños y perros, las iglesias ortodoxas y supermercados y los gitanos, los hoteles, ancianas con pañuelos en las cabezas y el aroma a col agria y a clavel.
     Moscú se tragó a Alia en la estación Bielorusskaya de trenes, la absorbió con apática premura, la incorporó al perpetuo hormiguero de transeúntes y la olvidó, así de impasible. Alia se supo insignificante entre tanta grandeza, algo en su interior tembló, sintió en la boca el sabor de las lágrimas. Desde una ventana abierta se escuchaba por encima del ruido del tráfico y la muchedumbre una canción ancha como la estepa: Andan los caballos, encima del río / buscan los caballos saciar la sed / no bajan a la orilla / de tan violento ribete…
     Alia tragó las lágrimas junto con el aire moscovita, la canción, el hollín y por primera vez en su vida se creyó rusa hasta la médula, identificada, en casa. Su sangre había atendido por fin a los reclamos de la Madre-Patria, respondiéndoles con fluidos acelerados, el corazón no le cabía dentro; tuvo ganas de gritar, de caer de rodillas, delirante, de besar la tierra. SU tierra.»

Publicada por Papelillo Editorial.  Primera edición: abril de 2026. Título original: Ánima fatua (2007).  288 páginas.

Adolfo Aristarain (1943-2026)

 

"El cine es un oficio despiadadamente traidor para quien lo ejerce. Aunque uno intente esconder lo que uno es, tarde o temprano el director desnuda su alma sin quererlo en primer plano."