“El dia que van matar en Joan, una part
del meu cor es va morir. Haurien de ser els fills els qui enterressin els
pares. D’alguna manera vaig deixar de sentir. Una cosa era que se’t morís un
germà, una cosa petita que tenia sis anys i que jo jugant vaig deixar escapar
per sempre. L’altre és un fill, una cosa jove de vint-i-tres anys a qui has
alimentat i amb qui t’has esforçat i hi has posat temps de la teva vida. Va ser
com si tot el que hagués fet per ell no hagués servit per a res. I vaig arribar
a desitjar que no hagués nascut mai i em vaig sentir egoista i dolent i
arrencat i oblidat per tothom. Sobretot per Déu. També vaig plorar com una
dona. Vaig plorar molt durant llargs dies. També durant llargues nits. Vaig
plorar per mi, per la meva mare, pel meu germà, a qui jo havia deixat córrer
sol per les terres dels Planadevall el dia que la boira se’l va emportar. Vaig
plorar tant, que una part de mi va fugir per sempre. I em vaig quedar amb el
cor trencat. La mig bestiola de la meva dona va ser qui a partir d’aleshores va
tirar del casal. En Tomàs també va ser fort i tampoc va plorar. En Pere es va
casar i ens va abandonar. I la Maria, que va quedar-se amb nosaltres, no es va
atrevir mai més a anomenar en Joan. Haurien de ser els fills els qui
enterressin els pares. Però jo ja no em vaig refer.”
