“Neixes, creixes, coneixes algú, t’hi ajuntes, tens fills,
envelleixes, mors. Igual que un cos que es crea, es forma, es desenvolupa,
creix, i llavors comença la decadència, i s’encongeix, i s’arruga i es desgasta
i es mor i es converteix en pols. I quan voluntàriament surts d’aquesta cadena
d’engranatges, la societat et condemna, t’assenyala, t’esclafa. Ets com una anomalia
del sistema, una taca negra enmig d’una paret blanca. Ai, mira, pobre, que s’ha
quedat sol. A tu no et casarem, eh? I què, ja has conegut algú? Quina por que
té la societat de la solitud, oi?, li havia dit. Quina por més absurda i
irracional. L’Aram sempre ha dit a la seva germana que el més important no és
viure. És viure’s. Viure’s un mateix, recloure’s ben endins i voler-se conèixer
i entendre i aceptar. I gaudir-se. Sobretot, gaudir-se. Ens gaudim poc, diu
sempre. A nosaltres mateixos, vull dir. En canvi, vivim obsessionats per gaudir
dels altres. Per conèixer els altres. Per sentir-nos acceptats i estimats pels
altres. I nosaltres mateixos, què? Si morim sense coneixe’ns a nosaltres
mateixos del tot, per què fem l’esforç d’intentar comprendre la resta de
persones? Sincerament, crec que sempre ens concebem a nosaltres mateixos en
funció de l’altre. Jo i els altres. Els altres i jo.”
Premi Documenta 2018 – L’Altra Editorial
