“Les coses sanes maten molt més lentament, primer et deixen
creure en el seu amor, t’obliguen a la seva intensitat esllanguida. Esten
forçats a la pal·lidesa durant dècades en una de les quals ens solem reproduir.
Quina jugada mestre! Imposar infantesa d’una manera tan irresponsable només
pot ser un efecte secundari de la medicació. S’ha de ser tou com farciment per
accedir a la vida i faixar cada nou fill, de cap a cap, amb la seda de la propia
por, mare castradora per naturalesa, cheerleader incondicional. La força de la
por és la suma de cada petit somni reduït a pols. A esnifar-lo, doncs, sembla
que és l’única manera de viure-l que ens queda. Dissimular la nuesa posant-la
en una dutxa i tot en pau. Beneïda sedació.”
Krustcomment: Eva
Baltasar (Barcelona, 1978). Arrosegat per les bones vibracions que m’arriben
del boca-orella de multitud de lectors precedents descobreixo aquesta interessant
escriptora provinent de la poesia (“Laia”, “Atàviques feres”, “Reclam”, “Dotze
treballs”, “Medi aquàtic”, “Poemes d’una embarassada”, “Vida limitada”, “Animals
d’hivern”, “Neutre” i “Invertida”); Déu n’hi do quina producción poètica,
encara no he llegit cap d’aquests poemaris tot s’ha de dir, i això es nota en aquesta, la
seva primera novel·la en prosa. Un llibre curtet però intens, colpidor, a la
manera Nothomb, però amb més elegància i sofisticació, que deixarà glaçat a més d’un dels que no s’imaginen exactament
que poden trobar al seu interior. Bon debut. Veurem/Lleguirem/Seguirem les
seves petjades en un futur…
