«Quan va ser de dia i es va trobar sola al
llit es fa ver llàstima. Es va passar una mà pel ventre, per l’espatlla... Es
va tocar els llavis adolorits. Com si estigués borratxa va mirar al seu voltant.
Pels finestrons ajustats entrava una claror dolça. Es va aixecar d’esma, va
anar fins a l’armari, va treure la clau, la va tornar a posar. Tot li feia
companyia, tot era com sempre: les parets, la bombeta que penjava trista del
sostre despintat, les rajoles amb un dibuix senzill que se sabia de memòria. Va
posar bé el vestit que havia deixat de qualsevol manera en el respatller de la
cadira. Les gardènies, masegades i negres, feien fàstic... i ella. Va ser a
temps d’ofegar un crit amb la mà plana davant de la boca. Tenia el coll i el
front entresuats. Els cabells li queien a la cara i se’ls va tirar enrere. Es va
asseure al llit i es va mirar els peus, els genolls... La camisa de dormir
estava desplegada per terra. Havia dormit nua. Els pits li feien mal.
Es va posar la bata i va anar a obrir la finestra perquè necessitava respirar una mica d’aire net. Li van venir ganes d’abocar-se a l’ampit, de mirar el jardí, però no va poder. Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. Era com si acabes de sortir d’una mena de mort».
Es va posar la bata i va anar a obrir la finestra perquè necessitava respirar una mica d’aire net. Li van venir ganes d’abocar-se a l’ampit, de mirar el jardí, però no va poder. Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. Era com si acabes de sortir d’una mena de mort».
Publicat per Edicions 62. Col·lecció universal de butxaca, El Cangur, 34. Sisena edició: març de 1979 (Revisió a l’exili de Ginebra l’any 1968 de la novel·la publicada originalment l’any 1938). Premi: Crexells (1937). 128 pàgines.
