El 1960 Rodoreda encara no
havia publicat cap novel·la després d’Aloma. A finals d’aquella dècada hauria
publicat quatre novel·les i un altre llibre de contes, i La plaça del Diamant
seria un èxit esclatant. La premsa cada cop s’interessaria més per ella i pel
seu posat misteriós. Convidaria els periodistes al seu pis, prendria whisky amb
ells i parlaria entre el fum dels seus cigarrets. La seva manera de riure, la
seva rialla venjativa, sorprendria sempre els que l’anirien a entrevistar: «No
somriu, sinó que s’abandona tota ella cada vegada que esclata en una rialla
estentòria i que de vegades sorgeix quan menys l’esperes −escrivia Lluís Permanyer
−. Aleshores obre els llavis sense vergonya i exhibeix una dentadura perfecta,
blanca, i la cascada de “hahaha” és sonora, amb unes vocals molt obertes i
clares. Crec que aleshores és quan capto en Rodoreda aquesta ànsia de viure
apassionadament, un desig que sembla incontenible. I em pregunto per què hi ha
de posar fre. En aquests instants apareix amb un vigor jove, el rostre es torna
carinyòs i afable, convertint-se en un focus d’atracció permanent».
Publicat per Penguin Random House/Bruguera. Primera edició: abril de 2023. Títol original: Al mig de la vida, jo. Biografia de Mercè Rodoreda. Il·lustrat per Elisa Munsó. 160 pàgines.
