“La gent del mas
era molt escrupolosa i seguia la tradició. El primer fill, hereu; el segon, a
Tarragona per ordenar-se capellà; el tercer, a Saragossa per fer-se militar. El
quart fill, que sempre sobra, a Barcelona, a desordenar la seva vida i a desfer
el seu patrimoni.
El mas també
posseïa una tradició menys vulgar: no toquis el bosc, no entris al bosc. Sobretot, no entris al bosc. I com
acostuma a passar amb les tradicions, per absurdes que siguin, ningú no en
demanava els motius. Les tradicions no es basaven en les preguntes, sinó en l’absència
de preguntes. Però, també com acostuma a passar amb totes les bones tradicions,
sempre hi ha algú que les trenca. No era gens casual que aquest algú acostumés
a coincidir amb l’hereu: el mas no era un mas corrent. S’havia edificat de cara
al bosc, aquell bosc. Així, la façana
donava a un mur de pins salvatges, al contrari dels altres masos, abocats a les
terres que conreaven. Cada hereu intentaba arrabassar una mica de terreny al
bosc. I sempre, sempre, acabava transmetent el tabú. I sempre, sempre,
l’interès s’imposava a la tradició. El bosc disminuïa de grandària per
generacions, de tal manera que va acabar convertint-se en una esquifida illa de
pins. Estava envoltat per la terra llaurada i la gent del mas continuava
anomenant-lo bosc o bosquet.”
Memorándum:
Conjunt d’onze contes o relats curts plens d’imaginació que l’autor va publicar
l’any 2001, just abans de començar a escriure el seu gran èxit internacional:
“La pell freda” (2002) -Atenció! M’he trobat al personatge de Batís Caffó en un
d’aquests contes, concretament a “El fabulós home bala”-, i d’altres com
“Pandora al Congo” (2005), “Victus” (2012) i Vae Victus (2015) que són les
altres obres que he llegit d'ell.
Si hagués de triar un parell o tres destacats entre els onze
–tots entretinguts a la seva menera, s’ha de dir- serian aquests: “La cuca del
Congo”, “El bosc” (fragment escollit per aquest post i el que més m’ha agradat)
i “Tim i Tom”.-
Ed. Proa – 164 pàg.
