“Sabem d’on
venim: els records del món de fora omplen els nostres somnis i les nostres
vigílies, ens adonem esfereïts que no hem oblidat res, cada record evocat
sorgeix davant nostre dolorosament nítid.
Però a on anem no
ho sabem pas. Potser podrem sobreviure a les malalties i eludir les tries, potser
fins i tot suportar el treball i la fam que ens consumeixen: i després? Aquí,
allunyats momentàniament dels renecs i dels cops, podem endinsar-nos en
nosaltres mateixos i meditar, i aleshores es fa clar que no tornarem. Hem
viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les
nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent
vegades endavant i endarrere cap a l’esforç mut, extingits en l’ànima abans que
no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d’aquí, ja
que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala
nova de tot allò que, a Auschwitz, l’home ha estat capaç de fer de l’home.”
