“Els nous
reclutes ploren quan arriben aquí, pensen en les seves mares i enamorades i
volen tornar a casa. Es recorden del que tenen a casa i que duen al cor; no el
sentiment ni les demostracions sinó les cares que estimen. La major part de
aquests reclutes no tenen ni disset anys i els demanen que facin en poques
setmanes el que turmenta els millors filòsofs durant tota una vida; aplegar la
seva passió per la vida i donar-li sentit en presència de la mort.
No saben com
fer-ho, però saben oblidar, i a poc a poc van deixant de banda l’estiu ardent
dels seus cossos fins que només els queda luxùria i ràbia.”
“Vaig preguntar-li per què s’havia fet capellà i em va dir
que si has de treballar per a algú, és millor que l’amo no hi sigui.”
