jueves, 15 de octubre de 2015

Companys, 75 anys

Hoy se cumplen 75 años de este trocito de Historia. Eran las 6.30 de la mañana del 15 de octubre de 1940. En el fossat de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc de Barcelona, un piquete de fusilamiento fascista acabó con la vida del President de Catalunya (elegido democráticamente por sus conciudadanos) tras una farsa de juicio sumarísimo con el guión escrito y firmado por aquel infame y pequeño dictadorzuelo apellidado Franco. El estado español, regido por cualquiera de sus ‘gobiernos democráticos’ hasta hoy, van cuarenta años, todavía no ha entonado su mea culpa, todavía no ha pedido perdón, todavía no ha anulado aquella infame condena… ¡todavía se extraña de que queramos ser independientes!
Lluís Companys vestía aquel día un traje sencillo, de color blanco, calzaba espardenyes porque las torturas le habían dejado los pies demasiado inflados para caminar y le era imposible calzar zapatos, da igual porque después de fumarse el último pitillo se quitó esas mismas espardenyes mientras se dirigía al piquete patibulario, tan sólo quería morir pisando tierra catalana. En medio del gran silencio de la matinada tampoco quiso vendas que le taparan la visión sino que prefirió mirarles a los ojos a quienes habían de dispararle, ejecutarle vilmente… entonces gritó “Per Catalunya!” cayendo al suelo ya herido de muerte. Su idealismo trágico lo convirtió en un mito del catalanismo, uno más y ni mucho menos el único de los muchos que sostienen la ilusión de este pueblo. Ara ja ho tenim a tocar! Endavant!!!


Fi de Lluís Companys – Josep Carner

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

–Véns i et perdem –deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira “¡Viva España!”
escopí un noi escardalenc.

Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.

“La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.”

Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.

I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.