“Per fi, el Divendres Sant, les parts van sortir i van
anunciar que havien arribat a un pacte que tots podien acceptar, un mecanisme
per posar fi a un conflicte que feia tres dècades que durava. Irlanda del Nord continuaria
formant part del Regne Unit, però amb la seva pròpia assemblea i amb forts
lligams amb la República d’Irlanda. L’acord reconeixia que la majoria de la població
de l’illa desitjava una Irlanda unida, però també que la major part de la població
dels sis comtats del nord preferien continuar formant part del Regne Unit. El
principi clau era <<consentiment>>: si, en algun moment, una
majoria dels habitants del nord volgués unir-se a Irlanda, els governs del
Regne Unit i d’Irlanda tindrien <<l’obligació vinculant>> de fer
cumplir aquesta tria. Però fins que arribés aquest moment, Irlanda del Nord
continuaria formant part del Regne Unit, i el Sinn Féin acceptava renunciar al
seu principi d’abstenció i permetre que els seus representants participessin en
la nova assemblea.”
