“Els trons i els llamps, els llamps i els trons, eren el que
el feia sentir acollit, tot i ser lluny de casa. I després, a mesura que es
feien més febles i amainaven, va ser la pluja. De sobte, en la calma de després
de la tempesta, es va posar a ploure a bots i barrals, un xàfec únic, regular,
persistent. Protegit del diluvi, l’home continuaba ajagut, encara amb els ulls
tancats. No li podia passar res. Ni tan sols ara, que a fora hi havia el
diluvi: ell era en una arca, a recer.”
