miércoles, 30 de octubre de 2019

Esta bruma insensata – Enrique Vila-Matas


“Por un lado, hay una tendencia en mí a arrojarme sobre mi propia sombra. Y por el otro, un impulso de ascenso, una tendencia a viajar hacia la lejanía etérea de una buena luz matinal en la que encontrar por fin, aunque borroso, mi verdadero punto de vista.”


“Toda mi vida de pronto parecía pender de un inesperado único hilo que al mismo tiempo era mi único claro objetivo: conseguir completar aquella frase.”

viernes, 25 de octubre de 2019

Sigo aquí – Maggie O’Farrell



“Es tarde, casi medianoche, y hay un grupo de adolescentes al final del muelle. La ciudad se extiende por la bahía como un collar de luces a lo largo de la arena. El puerto es uno de sus lugares de encuentro: ahí siempre se encuentra uno con alguien sin haber quedado previamente. Hay algo en su carácter liminal, de espacio entre la tierra y el mar, que los atrae, sobre todo de noche.
     Es tarde y todavía no han vuelto a casa. Están aburridos, en ese estado mental de encogimiento típico de esta etapa de la vida. Tienen unos dieciséis años, más o menos. Acaban de pasar la primera tanda de exámenes y están esperando los resultados, están esperando a que acabe el verano, a que empiece el nuevo curso; están esperando a que su futuro cobre forma, a que termine su turno de trabajo, a que se vayan los turistas: esperan, esperan. Algunos esperan que un mal corte de pelo crezca enseguida, que sus padres les dejen coger el coche, les aumenten la asignación o se den cuenta de lo desgraciados que son; que la chica o el chico que les gusta se fije en ellos, que llegue por fin la cinta de casete que encargaron en la tienda de música, que se les desgasten los zapatos para que les compren un par nuevo; esperan al autobús, a que suene el teléfono. Esperan, todos ellos, porque esperar es lo que hacen los adolescentes que viven en las ciudades de costa. Esperan: a que algo termine, a que algo empiece.”



jueves, 24 de octubre de 2019

Fotoperiodistas en las trincheras





Memòria Històrica
Foto 1: Pau Barrena
Foto 2: David Airob
Foto 3: Alfons Cabrera
Foto 4: Carles Palacio

martes, 22 de octubre de 2019

Tot això és el que he vist - Jordi Borràs



He vist coses que vosaltres, els catalans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven barricades incendiades més enllà de la Gran Via. He vist raigs laser que brillen en la foscor del Portal de l'Àngel apuntant agents antiavalots.
He vist maletes i viatgers despistats caminant per l'autopista sense entendre absolutament res. He vist la policia desbordada i acollonida que no s'atrevia a entrar al pàrquing de l'Aeroport. He vist manifestants llançant-los aigua a pressió i buidant la pols dels extintors sobre els seus rostres. He vist antiavalots apallissant indiscriminadament gent gran, turistes i menors d'edat. Els he vist pegar cops de puny al cap, insultar i vexar tot aquell que duia una estelada penjada del coll. He vist trets a la cara, caps deformats i ulls rebentats d'uns joves que no s'arronsen. Això he vist: una nova lleva del biberó que ningú esperava ni coneixia i que s'ha fet adulta amb els cops de porra de l'1 d'octubre. He vist un poble determinat, fart, cansat i fastiguejat que ha dit que ja n'hi ha prou. He vist amb els meus propis ulls aquests joves sense por i el seu bateig de foc, embriagats d'impotència i violència. Els he vist calçant espardenyes com al 36 i arrancant llambordes amb uns dits plens de nafres. He vist escuts decorats amb un poema de Pere Quart que feien rebotar les bales de goma disparades en nom d'Espanya. Les he vist a elles a primera línia, tapant-se la cara amb el mocador lila, encenent còctels Molotov i llançant pedres amb l'estómac com si no hi hagués un demà. He vist el paviment de la plaça Urquinaona despullat de panots i l'asfalt arrebossat de rocs. He vist la por, la ràbia i l'odi darrere dels uniformes. Els he vist detenir, carregar, disparar i amenaçar periodistes sense cap mena de mania, ans al contrari: descarregant tota la ràbia acumulada contra els que expliquem què passa als nostres carrers. He vist rocs immensos impactar contra els seus cascos. He vist dos-cents encaputxats amb barres de ferro perseguir les furgonetes de la policia que fugien a tot gas per la Ronda de Sant Pere. He vist gent d'ordre xiuxiuejant-me a l'orella que ja tocava, que n'estan fins als collons de manifestacions de colors i que tenim uns nanos molt macos, coi. He vist la sang tornar a brollar pels mateixos carrers que tres segles abans va fer vessar Felip V. He vist els feixistes anant de cacera, passejant-se impunement per la ciutat durant més de tres quilòmetres mentre la policia s'ho mirava de lluny. Els he vist atacar com si fossin hienes i trencar-li la mandíbula a puntades de peu a un jove antifeixista. He vist com ens gasejava la policia i com ens ofegàvem entre picor i llàgrimes. He vist els sanitaris treballant incansablement al peu del canó mentre eren blanc de les bales de foam. Els he vist muntar un hospital de campanya dins d'una porteria. Els he vist plorar, desesperats, amb l'uniforme fluorescent al mig del camp de batalla i amb les mans plenes de sang.
Tot això i més és el que he vist. Tots aquests moments segur que no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de lluitar.

Imatge i text: Jordi Borràs per a  la web Fot-li Pou

jueves, 17 de octubre de 2019

Poemas de amor (LVI-1926) – Alfonsina Storni


“Tenías miedo de mi carne mortal y en ella buscabas al alma inmortal. Para encontrarla, a palabras duras, me abrías grandes heridas. Entonces te inclinabas sobre ellas y aspirabas, terrible, el olor de mi sangre.”

martes, 15 de octubre de 2019

La gran caiguda - Peter Handke




“Els trons i els llamps, els llamps i els trons, eren el que el feia sentir acollit, tot i ser lluny de casa. I després, a mesura que es feien més febles i amainaven, va ser la pluja. De sobte, en la calma de després de la tempesta, es va posar a ploure a bots i barrals, un xàfec únic, regular, persistent. Protegit del diluvi, l’home continuaba ajagut, encara amb els ulls tancats. No li podia passar res. Ni tan sols ara, que a fora hi havia el diluvi: ell era en una arca, a recer.”

lunes, 14 de octubre de 2019

Benvinguts a Barcelona, República Catalana



Aeroport del Prat, ara mateix (6 hores després de coneixer la sentència del judici del Procés per part de l’estat espanyol), un estat feixista a l’Europa del Segle XXI t’ho miris com t’ho miris. El Tsunami Democràtic és imparable. Sols el poble salva al poble.
Visca Catalunya Lliure!!

jueves, 10 de octubre de 2019

Les cròniques marcianes – Ray Bradbury







“De què feia olor, el Temps? De pols, rellotges i gent. ¿I de què té so? El Temps deu tenir so d’aigua que corre per avencs foscos, de veus que ploren, de brutícia que cau sobre tapes de caixes buides, de pluja.”

miércoles, 9 de octubre de 2019

sábado, 5 de octubre de 2019

El verano de los juguetes muertos – Toni Hill






“Se secó con vigor y notó con fastidio que el sudor se le insinuaba ya en la frente: así era el verano en Barcelona. Húmedo y pegajoso como un helado deshecho.”

miércoles, 2 de octubre de 2019

Proleterka – Fleur Jaeggy


“Pare i filla són davant del vaixell. Sembla un vaixell militar. A la xemeneia hi brilla l’estrella vermella. De seguida miro les lletres de la paraula Proleterka. Ennegrides, tacades de rovell, oblidades. Són unes lletres sublims. És l’hora de la posta. El vaixell és gros; amaga el sol, que està a punt de caure a l’aigua. És fosc, brea i misteri. Ha sobreviscut a la intempèrie, als naufragis, un vaixell pirata construït com una fortalesa. Pugem l’escala. Els oficials ens esperen. Som els últims. A en Johannes li costa pujar, un oficial l’ajuda. Ens ensenyen la cabina. Petita. Jo havia d’estar-hi amb en Johannes. Els dos llits, l’un al damunt de l’altre. Hauré de dormir al de dalt. El Proleterka salpa a les sis del vespre. Llisca suaument per damunt de l’aigua. Un so ronc precedeix la partida. Un so d’adeu. No es pot tornar enrere. Miro per l’ull de bou. Em pregunto com m’ho hauria de fer per sortir del mar, per entrar-hi, si volgués anar-me’n com en Martin Eden.”


martes, 1 de octubre de 2019

1-Oct



La bellesa de la noviolència.
Dos anys després, ni oblit ni perdó.
Ho tornarem a fer!!!

Video: AQUÍ