“De fet va anar
bé. Estava organitzat de manera que els nens feien cua a la dreta, parlaven amb
el Pare Noel al mig, i sortien per l’esquerra. La Nora s’hi va acostar des del
punt de sortida, caminant enèrgicament, com una compradora qualsevol de camí a
Nordstrom. Només va passar un nen, un nen baixet i rabassut que parlava,
emocionat, amb el seu pare que duia una barbeta de cabra. Cap dels dos parava
atenció en ella. Darrera seu, sobre l’escenari provisional, un nen asiàtic
vestit de negre donava la mà al Pare Noel.
La part més
difícil va arribar quan va fer la volta a l’arbre –hi havia una maqueta gegant
amb un tren que corría frenèticament en cercles al voltant del tronc- i es va
dirigir cap a l’altra costat, caminant a poc a poc al llarg de tota la cua, com
un general passant revista a la tropa. La primera cosa que va observar va ser
que els ànims estaven baixos. Era tard; la majoria de criatures semblaven
atordides, a punt d’ensorrar-se. Alguns nadons ploraven o es retorçaven a coll
dels pares, i alguns nens més grans semblaven a punt de sortir corrent cap a
l’aparcament. La majoria de pares estaven desanimats, amb les bafarades de
còmic invisibles sobre el cap plenes de pensaments com ara: Para de gemegar… Gairabé ja hi som… Havíem
vingut a divertir-nos… Ho faràs tant si vols com si no… La Nora recordava
aquella sensació, tenia fotos que ho demostraven: els seus fills, desolats,
asseguts amb els ulls plorosos a la falda d’un Pare Noel derrotat.”
