sábado, 14 de abril de 2018

M’enterro en els fonaments – Manuel de Pedrolo


“Li ho vaig prometre, una mica avergonyit d’aquella farsa. La simulació sempre m’ha estat penosa i, per gust, sóc un home que aniria sempre amb el cor a la mà. Dissortadament, encara que molta gent superficial i potser fins i tot ben intencionada, no dic que no, cregui el contrari, no sempre ens és posible d’adaptar la conducta a les nostres creences, per sinceres que siguin. A poc a poc, amb els anys, construim una façana de nosaltres mateixos que després no podem enderrocar a voluntat, no pas per temor al perjudici que ens pugui causar, sinó per consideració a tots aquells que estan lligats a la nostre vida i que en podrien ésser tant o més afectats que nosaltres. A ells ens devem, a la familia, a la societat, als qui han dipositat la seva confiança en nosaltres, i no és just que un error, gairabé sempre impremeditat i fill de les circumstàncies, els perjudiqui per culpa d’una mal entesa sinceritat. Hom en sofreix, és clar, i li costa d’acceptar-ho, de resignar-s’hi, però després acaba comprenent que aquesta sofrença és potser la millor expiació.”