domingo, 29 de octubre de 2017

Los catalanes hacen cosas…


Si, Mariano, y algunas de ellas muy grandes para ser un país tan pequeñito, ¿eh?

(En el Marca igual te dirán que han ganado los tuyos pero créete lo que pone en la imagen porque lo he visto con mis propios ojos. Molt merescuda aquesta històrica victoria, encara curta per cert, felicitats Girona!!!).-

sábado, 28 de octubre de 2017

Una noche en la RepúbliCAT


Si la Comunidad Internacional dice NO a esta maravillosa República es que el Mundo está muy, pero que muy… enfermo.-

Imagen: Viñeta publicada en The Telegraph (UK)

domingo, 22 de octubre de 2017

Francoland – Francesc Serés


No vaig saber que l’expressió existia fins que l’escriptor Antonio Muñoz Molina no la va fer servir per encapçalar el seu darrer article, “En Francoland”. He d’admetre que vaig fer un bot a la cadira quan vaig llegir el titular. Hi ha articles que esperes des de fa anys. Els situes en aquells horitzons improbables que només poden fer possibles moviments tectònics i polítics com els que fan friccionar Catalunya i Espanya, un xoc de plaques que ha modificat el paisatge humà i el seu significat històric.
L’escriptor es queixa que una professora alemanya li ha dit que Espanya és encara Francoland. Per a més inri, es veu que a la professora l’hi ha dit un català. L’escriptor fa aquella feina ingrata d’explicar que no, que no és així. És això el que em va fer remoure a la cadira, la torna: durant anys, hem hagut d’explicar què passava a Catalunya i, ho hem d’admetre, el terreny cultural era un dels més complicats. Arrossegàvem les connotacions de paraules com nacionalisme o independència i teníem enfront el pes mort de la inèrcia històrica dels que guanyen.
Els esquemes que s’han fet servir fins ara per definir-nos ja no funcionen. Els mecanismes del poder canvien i també la cultura que els acompanya. En el fons de l’expressió de la professora, dins de la paraula Francoland, hi ha els fets, sí, les càrregues policials, la imatge de la Guàrdia Civil arrencant violentament una urna de les mans d’una dona en un col·legi electoral, els presoners polítics... Però hi ha, sobretot, un estil, una manera de fer que impregna els llenguatges que es fan servir. L’expressió de la política que acaba sent l’expressió d’una cultura, d’unes institucions, d’una societat: Francoland.
Ni Espanya ni altres vells imperis tenen ganes de canviar i acaben confonent la seva autoafirmació amb la percepció que els altres n’acaben tenint. La professora alemanya pot haver parlat amb algun català o, simplement, haver vist les gravacions de la ultradreta a Barcelona, les de la manifestació del dia 8 o les de les càrregues del dia 1. Muñoz Molina es queixa de la projecció de la protesta a l’exterior, de la manca de recursos de l’Institut Cervantes (Déu meu!) i de l’eterna superioritat dels europeus a l’hora de tractar Espanya.
La realitat, de vegades, és manté tossudament alçada i no es deixa controlar. L’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart torna a guixarFrancoland al paper. Els escriptors espanyols intentaran esborrar-ho, però la marca del paper guixa fins i tot la fusta de la taula i ja és massa tard, algú ho ha tatuat al pupitre: els presos polítics hi són, els tornem a enviar cartes escrites a mà amb unes fórmules que calquen les velles correspondències llegides. Ahir Rajoy va suspendre l’autonomia i va recordar com d’hereva del franquisme és la Constitució que ens regeix, com els límits del present són fills d’un temps brut i embastardit.
Un pot descriure la realitat que creu percebre de moltes maneres, però fins i tot descrivint-se acaba dibuixant autoretrats. Els intel·lectuals espanyols no han pensat mai en la forma en què s’havien de relacionar amb les altres cultures amb què comparteixen espai i temps, estat. I si ho han pensat, els resultats són a la vista, perquè les poques bones intencions que hi ha hagut mai no han trobat un espai. No em puc alegrar de l’expressió dolguda i melancòlica de Muñoz Molina perquè no és res més que el símptoma d’una derrota que ens podríem haver estalviat. A hores d’ara l’única conclusió és que potser no sabem com li anirà a la societat catalana en un futur, però que el que sí que sabem és què li passarà amb un estat en contra que, a més, la vol governar des de les seves institucions. Perquè ja sabem què li ha passat i què li està passant arreu dels Països Catalans. No se m’acut cap altra expressió per definir Espanya: Francoland. PSOE i Ciutadans s’han convertit en notes a peu de pàgina d’un Partit Popular que és capaç de viure en simbiosi amb les redaccions d’alguns diaris de Barcelona i els consells d’administració de les grans empreses catalanes.
L’Estat pot crear relats que justifiquin la reconciliació, la Transició feliç i la il·lusió de la legitimitat, però necessita encara presos polítics i Decrets de Nova Planta per poder subsistir. No se’n sortiran. No ho va aconseguir el franquisme i no ho aconseguiran els seus hereus. No ho va aconseguir Felip V i no ho aconseguirà Felip VI. És una cultura política caducada que no sap renovar el pacte, que no sap ni tan sols preveure’l, i que a hores d’ara ni tan sols se sap explicar a fora.

Font: ara.cat

jueves, 19 de octubre de 2017

Justícia Divina


Ànims i molta força, macos! Us volem aviat a casa, Jordis, penseu que aquesta gentussa que us ha engarjolat no us arriba ni a la sola de l’espardenya com a èssers humans, persones d’una peça. Els nostres carrers seràn sempre vostres.-  

domingo, 15 de octubre de 2017

Replicantes de postal postmoderna


Pues ayer fuimos a ver “Blade Runner 2049”, la continuación que nunca debió rodarse de la mítica “Blade Runner” dirigida por Ridley Scott en 1982, una de las grandes cumbres de la Historia del Cine de todos los tiempos para el que esto escribe; aunque a pesar de todos los pesares que, me temo, siempre colgarán sobre esta secuela moderna me parece de justicia comentar que la cinta de Villenueve entretiene que no es poco para los infaustos tiempos creativos que se ciernen sobre el 7º arte en la actualidad de nuestro año 2017.
Y poco más que añadir de una película en la que sería muy fácil caer en el spoiler barato a la hora de intentar resumir y/o analizar su argumento, que no es poco no se crean, decir que no le llega ni a la suela de las botas a la original era algo que uno ya tenía muy asumido, sin embargo hay que valorar en su justa medida el ejercicio de entretenimiento (demasiado estirado en su tercio final, va de más a menos claramente, y ese es el mayor lastre con el que tendrá que acarrear en mi opinión) con el que todo el equipo de la película intenta rozar la posteridad del original desde un prisma de vista distinto con puntitos de efecto especial que acaban creando desafectos en el espectador más exigente pero que, a su vez, acercará a mucha gente joven que visione este Los Angeles 2049 hasta aquel L.A. 2019 que fue la Madre de todas las Madres del noir fiction. Derecho a réplica, siempre por supuesto, pero queda claro que sin evolución no hay camino hacia la posteridad.-

Lo mejor: Robin Wright (Teniente Joshi) y Sylvia Hoeks (Luv). Los espectaculares primeros 45 minutos aprox.
Lo peor: Harrison Ford (Rick Deckard nunca habría aceptado este papel…). La lamentable BSO a años luz de la original de Vangelis.
Valoración Personal: 2 estrellitas sobre 5

viernes, 13 de octubre de 2017

Catalunya triomfant pel món


“A Sound of Thunder” es el título de un cuento de Ray Bradbury -indepe-fiction writer, you know, nen- pero también el nombre de una banda norteamericana que ha tenido los santos ovarios de hacer una versión a su manera de “Els Segadors” rollo heavy-metal, Nina Osegueda es su voz cantante, descendiente de madre exiliada catalana durante la Guerra Civil Española, bueno, aquí les dejo el tema… Océano Pacífico y Mar Mediterráneo para que todos Ustedes se(me) coman el cráneo… si pueden, of course.-

miércoles, 11 de octubre de 2017

Ziggy Stardust & The Spiders from Mars


Ladies and gentlemen, amb tots vostés…. David Robert Jones, Major Tom para los amigos.-

domingo, 8 de octubre de 2017

La violència de la por – Francesc Serés


Els moments de veritat solen ser dolorosos, previsiblement dolorosos. La violència va arribar seguint la seqüència pactada per l’Estat amb els seus poders. Cadenes de televisió, emissores i diaris havien esmolat els seus editorials i no feia ni una setmana que alguns intel·lectuals, capitanejats per Savater, Fusi i Viñas, demanaven al govern espanyol que utilitzés la força legítima que correspon a l’Estat. El manifest era la lletra culta dels cants que acompanyaven les columnes de la Guàrdia Civil que sortien de tot Espanya: “¡A por ellos, a por ellos!
Ve de lluny, el terreny s’ha preparat amb cura per acció i per omissió. Per acció, per aquells que han titllat de feixista i nazi un moviment pacífic com l’independentisme; per qui l’ha ridiculitzat i l’ha convertit en un no-res sense nom, el prusés dels nostres ironistes més conspicus... Per omissió, esclar, pels que ens han parlat de reconciliació amb uns soldats que en comptes de venir de Salamina ho feien de Salamanca. També pels que han callat quan tot això es publicava i es difonia en els seus mitjans.
La suma de les seves descripcions ha convertit els catalans en ignorants, malvats, abduïts i avars. Quin policia no té tírria a un nazi insolidari que no sap ni parlar? ¿Com voleu que no pegui un guàrdia civil que se sap legitimat pel PP, PSOE i Ciutadans i que és aplaudit pels mitjans? L’estrany és que no hagi estat més greu, disculpin la ironia: la policia ha estat més civilitzada que l’opinió publicada. Fins i tot m’atreviria a dir que alguns d’ells, quan vegin les bestieses que han fet, se’n penediran molt abans que els que van redactar les columnes d’opinió o les ordres que els manaven. Enviar columnes a municipis amb tan pocs habitants com Aiguaviva o Montmaneu per humiliar la població és una missió que en realitat humilia qui l’executa. S’ha d’estar molt desesperat per permetre que es desprestigiï un cos de seguretat a qui tothom pot gravar pegant puntades de peu, robant urnes o trencant els vidres d’una escola. S’ha de tenir molta por per atacar gent indefensa.
Tenen por perquè perden, perquè són massa derrotes. La primera, la d’un Estat superb que menysprea tot el que ignora i que no sap gestionar la diversitat que conté, perquè li té pànic, perquè les seves elits són tan inútils que no han sabut transformar aquesta varietat en riquesa. Són incapaços d’entendre aquesta derrota, llegirien aquest paràgraf cent vegades i no l’entendrien.
Les altres derrotes són més clares, i entenc que per a l’Estat siguin també humiliants. La derrota d’una premsa internacional que el mostra com un país menor d’edat, que encara empra la violència més absurda. La possible pèrdua de Catalunya, que fa que altres governants es preguntin com es pot ser tan ruc per maltractar d’aquesta manera no tan sols la diversitat cultural sinó la principal font de riquesa econòmica del país. Són derrotes amargues, i potser per això entenc que ens llancin la policia d’aquesta manera.
N’hi ha més, la que fa més mal és la celebració del referèndum. Com pot ser que després de prohibir anuncis, escorcollar diaris i impremtes, tancar pàgines web, espantar funcionaris i multar a tort i a dret s’hagi celebrat? El qualifiquen de broma. Ja... Una broma que no han estat capaços d’aturar, com saben que no seran capaços d’aturar la independència. Si no, no s’entén la renúncia de Rajoy i Sánchez a participar políticament en el Procés, una renúncia que fa irrellevants els seus partits i invisibilitza les seves propostes. El PP pot viure a Espanya contra Catalunya, Ciutadans també i el PSOE no sap com viure amb ell mateix. No parlo de Colau ni de Podem perquè s’estan vaporitzant i continuen fent surf al pavelló de Saragossa, envoltats d’ultradreta.
Espanya té por, per això reacciona així. Mentre ha amagat el fracàs de la gestió de la diversitat ha pogut anar tirant. Avui, per mantenir les aparences, ja només li queda la força. Espanya té por, té por de veure com Catalunya té un projecte propi: està tan espantada que no entén res i se sent tan insegura que està disposada, segons els seus dirigents, a tot. Aquesta és la resultant final: la creació de més escenaris de por, la fugida de capitals o de seus socials, la fractura social com a profecia autocomplerta. El darrer exemple de tota aquesta por el vam tenir en el discurs del rei. A Felip VI li fan més por els seus que nosaltres. Els té pànic.
Ens falten poques hores per començar un altre camí, que tampoc serà planer. El primer pas cap a la independència real consisteix a allunyar-se d’aquesta por. Com menys en tinguem, menys en faran.
Font: Ara.cat – 8/10/2017
Imatge: Aturada general 3-O - Plaça Universitat, BCN

viernes, 6 de octubre de 2017

Gato enamorado – Tim O’Brian





“He descubierto que las palabras son como brasas. Arden lentamente, no se apagan. Se hunden en el fondo de nuestra alma, donde durante años sólo despiden un moderado calor, hasta que un día, de repente, el viento de la vida las azota y las palabras estallan en una llamarada que nos chamusca el espíritu.”

jueves, 5 de octubre de 2017

Ni oblit ni perdó al borbó


Portada de la revista (o diario, no sé) francesa Libération - 4/10/2017. 

martes, 3 de octubre de 2017

El último tweet de Björk


La cantant Björk ha dedicat la seva cancó “Declare Independence” a Catalunya en un tuit d’ahir 2 d’octubre: “For Catalonia”. Moltes Gràcies, Maca!!!

Els carrers seran sempre nostres - (3-O, Vaga General)


lunes, 2 de octubre de 2017

Domino (Hem votat, Hem guanyat)


Entran los piolines pichacortas buscando el pito doble, no encuentran ná. Las urnas a buen recaudo, en este pueblo X de nuestro pequeño País, gran República, ya ha votado toda la penya,  o sea que a kaskarla a otro lao pringaos. Grandiosa imagen, desconozco el nombre del autor: otro valiente entre los 2'3 millones de votos favorables al SÍ que no pudieron requisar-secuestrar, que SÍ nen que nos vamos.

*Vaig votar a les 14.23 minuts després de fer una cua de 5 hores sota la pluja. Va per a tu, papa, allà on siguis.-